Són les energies renovables massa cares? Ens les podem permetre en una situació de crisi econòmica? Fins a quin punt és culpable de la situació l'evolució del sistema elèctric espanyol de les últimes dècades? Preguntes com aquestes sorgeixen després de llegir en les últimes setmanes declaracions de tot tipus i des de tots els àmbits, sobre la sostenibilitat econòmica del sistema elèctric espanyol.
D'una banda, empreses com Endesa, que per motius estratègics van realitzar en el seu moment un procés de desinversió en tecnologies renovables, veuen ara com les seves centrals de carbó i gas natural estan parades la major part del temps, a causa del creixement de la potència instal·lada en renovables i a la caiguda del consum elèctric produïda per la crisi econòmica (un 6,4% de 2008 a 2009). És un cas no molt diferent del que va acabar produint la famosa moratòria nuclear, quan en els anys vuitanta la indústria elèctrica espanyola, amb la connivència dels Plans Energètics Nacionals, es va embarcar en un projecte constructor de centrals car i sobredimensionat. La crisi econòmica dels 80 va deprimir la demanda i la majoria de les centrals en construcció hagueren de ser abandonades per motius tècnics i econòmics (a més dels motius polítics en el cas de Lemoniz).
(F)
Del costat de la indústria de les renovables, les queixes vénen de la poca seguretat jurídica i econòmica que els successius canvis en la normativa han produït en el sector. Que les condicions que van fer possible una bombolla en les renovables, especialment en la solar fotovoltaica, durant els anys de creixement econòmic i crèdit fàcil no podrien sostenir-se durant molt temps era quelcom conegut, encara que reconegut solament pels més sincers i realistes. Alguna cosa ha d'anar malament quan els projectes d'inversió en renovables acaben convertint-se en productes financers. Una major penetració de les renovables ve acompanyada d'un beneficiós impacte econòmic en forma de llocs de treball i de tecnologia local. Són sens dubte els millors arguments a favor de no frenar la seva expansió, a més dels obvis: es redueïx la dependència de combustibles contaminants i finits com el gas natural i el carbó, i de tecnologies problemàtiques com la nuclear.No obstant això, la desesperació per a quadrar els comptes del govern és ben real, i algunes veus es pregunten si el que perjudica més al sistema elèctric són les renovables, o bé és la seva mateixa estructura. En els sectors de la indústria renovable més allunyats de les grans corporacions es pensa que és el mateix sistema el que està viciat, i el que ha provocat els desequilibris, després traduïts en el dèficit tarifari o en unes primes a les renovables incompatibles amb la situació econòmica.
El dèficit de tarifa es va iniciar amb una congelació dels preus, amb l'excusa de millorar la competitivitat i moderar la inflació, factors imprescindibles per a pujar-se al carro de l'euro. Les grans empreses energètiques van reclamar a més el que després es va conèixer com els Costos de Transició a la Competència, per a assegurar-se l'amortització de les inversions (tot això en un marc legislatiu, la Llei 54/1997, que santificava la "liberalització del mercat"). Aquests costos no debien de ser tan grans, doncs el 2006 es va cancel·lar la mesura, després que els consumidors i contribuents paguessin gairebé 12.000 milions d'euros, una tercera part més del límit que es va acordar compensar a les elèctriques.
Un altra característica del mercat elèctric espanyol és que l'últim kWh venut és el que fixa el preu en el mercat majorista. Per tant, es paga el mateix a qui encara està pagant la inversió (cas de la majoria de les renovables i les centrals de cicle combinat) que a aquells que ja l'han amortitzat (en molts casos a costa de compensacions i altres peatges imposats, com el de la moratòria nuclear). I això sense contar que en la comptabilitat no es preveuen de manera realista externalitats que són encara una incògnita, com el cicle complet d'una central nuclear, residus inclosos.
Com a resultat, els grans actors de sempre reclamen ara que ells no tenen res a veure amb la insostenibilidad del sistema, que els responsables són els últims a arribar (les renovables), i reclamen, de nou, protecció per a les seves inversions. Potser sigui el moment de conèixer el valor, a més del preu de les coses, per exemple, dels avantatges de descarbonitzar i desfossilitzar el sector elèctric, a més d'acabar amb la farsa que gaudirem d'energia barata per a sempre. I per descomptat, modificar les regles del joc, perquè hagi d'una vegada per sempre "lliure competència" i "lliure mercat". Lliures dels interessos creats de sempre, lliures de la ficció d'una competència que no és tal.
