La paradoxa ambiental del transport públic (per Joana Díaz)

En els darrers temps som espectadors, i molts també víctimes, d'un fet paradoxal. Un dels sistemes de transport suposadament més sostenible, el tren, està impulsant l'ús racional i ambiental del transport més insostenible, el cotxe. Per culpa de la mala gestió i la ineficiència vergonyosa i vergonyant de les administracions per resoldre el problema, el tren s'ha convertit en el calvari diari de milers de professionals, estudiants i famílies que necessiten anar amunt i avall, acomplir horaris i estalviar diners. Per no parlar dels que utilitzen el tren per principis, com part d'una ètica y responsabilitat ambientals. El fet és que els retards continuats dels trens no només tenen efectes econòmics i socials evidents, sinó que també poden contribuir d'una manera aclapadora a reforçar la idea que, al capdavall, com millor es va és en cotxe. A més de poder controlar les sortides i les arribades (relativament), el cotxe permet anar assegut i còmode. Es pot escoltar la música o informacions que es vol i no un repertori obvi de clàssics i la dringadissa recurrent que anuncia l'arribada a les estacions i el tancament de les portes. És cert que es perd l'al·licient d'escoltar converses alienes o observar passatgers i jugar a endevinar què fan a la vida, però això també es pot fer des del cotxe als embussos: imaginar la conversa entre conductor i copilot del cotxe del darrera, encertar quina emissora escolta el del costat o quina cançó canta. Anant més enllà, els problemes dels trens estimulen la mobilitat creativa i, m'atreviria a dir, poden arribar a fomentar l'ús sostenible del transport per carretera. No disposo de dades, però sembla evident que les línees d'autobús estan millorant les seves xifres de negoci. Però el fenomen més interessant es produeix als centres d'estudi i treball. La gent comença 'encara tímidament- a organitzar-se per quedar i fer el trajecte plegats, per fi es popularitza el carpool (omplir cotxes) i el carsharing sembla que funciona. Les empreses promouen minibusos per recollir els treballadors i assegurar la productivitat, i alhora fan una acció de responsabilitat social. Les famílies gestionen els trajectes de forma racional, concentren viatges, omplen els cotxes de nebots i veïns. En definitiva, el tren pot acabar conduint a un trajecte sense retorn. En cotxe, és clar.