Els edificis de Barcelona dedicats a habitatge tenen una edat mitjana de 63 anys. La majoria de barcelonins viuen en cases més aviat velles, doncs. És lògic en una ciutat que té 2.000 anys. Barcelona s'ha anat reformulant al llarg dels segles, amb més tendència a afegir que a substituir. És una sort, això ens permet gaudir d'una ciutat amb història i solera. Però també una limitació, perquè la ciutat no ha pogut acabar de digerir els canvis de les darreres dècades.
Un dels principals ha estat la creixent quantitat d'energia demandada pels edificis i per les activitats que hi tenen lloc. Una anàlisi impulsada pel Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, a suggeriment de Barcelona Global, i duta a terme pel meu estudi (ERF) ho posa de manifest. Barcelona -i totes les altes ciutats, per cert‑ malversa molta energia, sobretot en l'espai terciari. El sector terciari consumeix el 30% de l'energia final de la ciutat, tot i que només ocupa el 22% de la superfície urbana, mentre que el sector residencial, que ocupa el 66% de la superfície, en demanda el 28%. Tot plegat vol dir que hi ha més pisos que oficines i indústries, i que el consum energètic unitari del sector terciari és 3,5 vegades més alt que el del residencial. En concret, els edificis del sector terciari barceloní tenen una demanda instal·lada mitjana de 248 kWh per metre quadrat i·any, mentre que la dels habitatges oscil·la entre els 80 i els 120. Les oficines podrien funcionar amb una demanda instal·lada no superior als 100 kWh/m2 i any, mentre que els habitatges passarien amb menys de 60. Hi ha molta feina rehabilitadora pendent, així doncs.
El tema és transcendent. Una rehabilitació energètica correctament efectuada dividiria per dos, o quasi, l'energia consumida als edificis de Barcelona. En un moment de progressiu encariment dels recursos energètics i de crisi total del sector de la construcció, això obre unes importants perspectives. Que no són d'implementació automàtica, però. Per a fer-les realitat, cal voluntat (mentalitat rehabilitadora), ordenament legal adequat (una normativa que encara no tenim) i enginyeria de procés (instruments financers i de gestió). La tasca de les ESE (Empreses de Serveis Energètics) es basa en això. Van néixer a l'Europa septentrional i han funcionat molt bé fins ara: rehabiliten sense cost per a l'usuari, a canvi de rescabalar-se amb els estalvis en el consum. Un cop recuperada la inversió, al cap de set o vuit anys, màxim deu, els beneficis són per a l'usuari. Més que això, perquè l'usuari té un edifici rehabilitat energèticament, i per tant revaloritzat econòmicament, des del mateix moment en què acaben les obres. Un edifici no rehabilitat energèticament aviat serà com un electrodomèstic amb etiqueta "D": no el voldrà ningú.
Es podria recórrer a diversos instruments per finançar la rehabilitació energètica. Una opció seria un contracte agregat amb aval de l'administració pública, semblant a l'utilitzat, ben exitosament, en el pla d'ascensors de Barcelona. Permetria als propietaris dur a terme actuacions de rehabilitació energètica sense haver de desemborsar res. L'aval públic permetria minimitzar el risc de l'ESE, perquè obligaria el propietari a mantenir el seu compromís de pagament fins a la completa amortització de l'obra, i tranquil·litzaria el propietari quant a la solvència i formalitat de l'ESE. En tot cas, es tracta d'una operació rodona. Només la mandra i la manca de normativa o de fiscalitat adequades mantenen els nostres edificis en l'estat actual de lamentable ineficiència.
El sector de la construcció està en crisi i l'energia anirà cada cop més cara. Hi haurà poca obra nova en els propers anys. Més que pressionar en la direcció equivocada, la que ens ha dut a la crisi immobiliària que ens ha dut, seria segurament oportú reconvertir el sector a fi de fer-lo capaç de fer front al nou repte. Em sembla que convindria reconvertir el sector, tant a l'hora de redactar projectes, com a l'hora d'intervenir sobre les construccions (habitades quasi totes), com a l'hora d'afinar els mecanismes financers. Tot plegat consolidaria un nou sector econòmic, confluència dels àmbits de la rehabilitació constructiva i dels serveis energètics, integrat per professionals i empreses competents en rehabilitació edilícia (elements passius de la demanda energètica) i en rehabilitació d'instal·lacions (elements actius). Sector que, a més, hauria de desenvolupar habilitats d'ntermediació amb propetaris, comunitats de veïns, etc.
Ja ens hem queixat prou, alguns sense gaire raó, els altres amb molta. En tot cas, ara és hora d'actuar. Amb la rehabilitació en general, i molt especialment amb l'energètica, que s'autofinancia i minora el problema de l'excessiva demanda, mataríem molts ocells d'un sol tret. "Barcelona, posa't guapa" va ser un èxit. Es van rehabilitar les façanes i la ciutat recuperà el bon aspecte, amb les repercussions sobre l'autoestima i la indústria turística que tots sabem. Ara que ja s'ha posat guapa, és el moment que es rehabiliti: "Barcelona ‑i Catalunya‑, posa't les piles"...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
