La socialització de la ignorància (per Ramon Folch)

"Les cadenes transmeten imatges sense analitzar-ne les causes. La guerra s'ha convertit en una telenovel.la. (...) No és temps per quedar-se en silenci. S'ha de fer un treball subversiu contra la simplificació d'aquesta màquina de guerra audiovisual que ens bombardeja sense explicar-nos res, que es limita a crear emocions, dient que els israelians són angèlics i els palestins salvatges, i viceversa." Són paraules ("El Periódico", 24.07.06) d'Amós Gitai, el cineasta israelià que acaba de presentar a Barcelona la seva darrera pel·lícula, 'News from House/News from Home', estrenada a la Berlinale 2006. Té molta raó, trobo. No és temps de callar, ara que tants sense res a dir omplen amb paraules la buidor de llurs idees. No és temps de callar culpablement davant la trivialització de les coses complexes. Els temes complexos no esdevenen simples mitjançant explicacions banals. El simplisme davant la complexitat porta de dret a la confusió. La complexitat banalitzada esdevé mera complicació empobridora. Per aquesta via, s'instaura una manera de pensar esquemàtica i alhora confusa que no ens permet d'entendre res. De fet, així no instaurem cap manera de pensar, sinó una manera de no pensar. La cosa s'acaba de complicar quan les idees confuses van acompanyades de moltes imatges fal·laçment esclaridores i per aquesta raó la mala televisió distorsiona encara més que la mala premsa escrita. A això es refereix Amós Gitai: uns quants tancs, unes quantes explosions, alguns morts o ferits i un parell de declaracions d'afectats de cada bàndol que aporten emoció sense criteri. Això no va enlloc. Per això s'ha de fer un 'treball subversiu' que planti cara al simplisme agnòstic disfressat d'imparcialitat informativa (com si la imparcialitat fos possible, per cert, o com si imparcialitat equivalgués a veracitat...). És cert que emergeix una certa societat del coneixement, però encara n'és més que ja ha emergit una societat de la ignorància. Abans, la ignorància s'administrava calladament; ara, es proclama. Abans, la ignorància s'assumia en silenci, en un acte d'avergonyida humilitat que no transcendia (i que per això mateix resultava socialment tan transcendent...). Ara, la ignorància és una agressiva forma cultural, la cultura de la incultura. Legions d'ignorants socialitzen els seus desconeixements i contribueixen a instaurar un estat d'incultura general en què la saviesa destorba i la humilitat és mal vista. Saber, costa. Informar amb criteri exigeix gruix i coneixements. En un telenotícies (24.07.06) apareix un pagès de Lleida substituint els seus secans per camps de plaques fotovoltaiques. "És senzill i els quilowatts van caient", manifesta esperançat. Ni un sol comentari de redacció, cap interrogant sobre el fenomen. Ningú no explica que el quilowatt fotovoltaic està fortament subvencionat i que aquí resideix en bona part el falsejat benefici que obtindrà aquell bon home. Ningú no es pregunta si aquell pagès està capacitat, sense més ni més, per a esdevenir de cop i volta un operador energètic. Quina mutació social, per bé o per mal, comportarà aquesta transformació territorial que, d'un dia per l'altre, passa del primari més tradicional a un postindustrial secundari terciaritzat? Res, cap comentari o reflexió. Quan ho plantejo, els col·legues de la comunicació em miren estupefactes, ells ja han donat 'imparcialment' la notícia, em pregunten que de què els estic parlant. Doncs parlo de no confondre notícia amb informació i de no fer passar informació per coneixement. Perquè abans del bladar convertit en central fotovoltaica han donat la notícia local del dia: mai el consum elèctric estival no havia arribat tan amunt, fins al punt que a Catalunya ja supera els 8.000 MW de demanda instantània (a Espanya ja sobrepassa els 40.000 MW). Un directiu de FECSA-ENDESA declara que això no és bo, perquè després la societat no voldrà assumir les servituds inherents a aquesta demanda desbocada (més centrals de generació, noves línies, estacions transformadores, etc.). Són unes declaracions sensacionals, venint d'algú que viu de vendre electricitat, però no susciten cap reacció veritablement informativa. Es col·loquen en el bloc de notícies amb 'imparcialitat' -és a dir, sense cap criteri ni percepció de la seva transcendència- i es contribueix, així, a consolidar una premsa audiovisual que 'es limita a crear emocions, que ens bombardeja sense explicar-nos res', tal com diu Amós Gitai. Es podia haver enviat els telespectadors a la web de Red Eléctrica de España, on es pot seguir en temps real l'evolució horària de la demanda. Es podia haver relacionat el fenomen amb el nou horitzó climàtic que ens espera, o amb el refús dels parcs eòlics a Catalunya, o amb el decrement de la generació hidroelèctrica fruit de la sequera reiterada, o amb l'increment dels preus dels combustibles amb què funcionen les centrals termoelèctriques. Es podia haver relacionat l'incessant increment de la demanda elèctrica amb el tema de la famosa línia d'alta tensió Bescanó-Baixàs, la conflictiva MAT sobre la qual, per cert, el candidat José Montilla s'acaba de pronunciar. Res, titelles informatives sense intenció ni sentit. Ni tan sols cap connexió entre el fenomen de la demanda creixent que inquieta al directiu de FECSA i els nous camps fotovoltaics del pagès lleidatà notificats en el mateix telenotícies... Aquesta trivialització de la informació no és privativa de cap cadena concreta o de cap mitjà escrit determinat. És un fenomen general que sembla respondre a un signe dels temps: grans mitjans a l'abast de totes les audiències per a embussar totes les ments, incapaces de deglutir i processar tantes dades tan poc elaborades. No es pot oblidar que informar és ensenyar i que ensenyar comporta seleccionar. El mestre tria i jerarquitza, justament perquè sap i, sobretot, perquè sap saber. Ens falten maïtres à penser i, encara més, prescriptors de criteri. S'ha de dir, perquè no és temps de callar. Si una cosa es pot explicar, s'ha d'explicar clarament, que és el contrari de banalitzament. En concret, es poden i s'han d'explicar amb claredat els fenòmens complexos, com la qüestió energètica i la seva dimensió econòmica i socioambiental, perquè la complexitat és la principal característica del moment que vivim. Si de debò es té res a dir, és temps de parlar. És temps d'explicar de manera senzilla la complexitat, a fi que no esdevingui complicació simplificada. Si no, només socialitzarem la ignorància. En efecte, avança implacablement una sòlida socialització de la ignorància que ens pot acabar sumint en un estat de mineralització mental col·lectiva. Per un costat, cada vegada menys persones saben més coses, mentre que, per un altre, cada vegada més persones en desconeixen més i, sobretot, abracen la cultura de la ignorància, aquest complaent estat de permissiva anestèsia intel·lectual que confon l'abundor de dades amb l'augment del coneixement i l'opinió amb el criteri. En un mar d'opinions trivials naufraguen els escassos criteris solvents en una societat que legitima la ignorància si ateny prou nivell d'audiència. Les proposicions sostenibilistes, per definició basades en l'esforçada subversió rigorosa de paradigmes obsolets, tenen poca cosa a fer en aquest context de banalitat i trivialització. Per això crec que cal començar a revertir-lo com més aviat millor. És una exigència cultural. O sigui social. I si és sociocultural, és que també és econòmica. Nogensmenys.