La veu del poble (per Albert Punsola)

A la primera pàgina del diari Avui, el dia després de les últimes eleccions, es podia llegir en lletres ben grosses: Abstenció. Aquest rotatiu la va encertar de ple. Poc sentit tenia parlar de si uns pujaven o els altres baixaven perquè el més important és que, a Catalunya, la meitat de les persones que podien votar no ho van fer. Es impossible de saber a hores d'ara quines són les causes precises d'aquest fenomen. Només podem intuir que són moltes i molt diferents entre elles per bé que comporten el mateix resultat. Algunes de les darreres teories sobre l'origen de l'abstenció s'han revelat falses. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía ens va dir en el seu moment que els electors es trobaven desmotivats perquè, pobres, no tenien cap opció que parlés d'allò que els interessava de debò. Precisament, els membres d'aquest partit l'havien creat per superar aquesta terrible situació i era d'esperar que, amb la solució adequada a l'abast, els milers de persones que fins aleshores no trobaven cap al·licient per exercir el seu dret per fi el tindrien. Ja sabem el final de la història. No sé si l'abstenció actual és una amenaça per la democràcia però amb tota seguretat és un gran repte per a les ciències socials. Cal un estudi aprofundit a fi d'esbrinar perquè tantes persones no aprofiten l' oportunitat d'incidir en allò que, d'una manera o altra, afectarà les seves vides. Potser pensen que en realitat no poden decidir res o potser ja els està bé que algú decideixi per ells. Les incògnites creixen i les paradoxes també. A Barcelona ciutat, per exemple, hi ha hagut unes polítiques força raonables en relació a la sostenibilitat que, a més, en alguns aspectes com el foment de l'ús de la bicicleta, han tingut i tenen una clara acceptació popular, però els dos partits que més han contribuït a aquestes polítiques han perdut vots. Hi ha massa coses que no lliguen quan s'intenta donar una explicació a l'abstenció. I aquesta és la raó per la qual les idees simples no serveixen. Es massa fàcil atacar la classe política i fer-la responsable de la situació. Es la tàctica de l'enemic exterior que converteix els polítics en una massa uniforme: són 'ells' diferents de 'nosaltres'. Pura ficció. De polítics n'hi ha de moltes menes i de molts orígens socials i han anat a les mateixes escoles i han vist les mateixes pel·lícules que la resta de la gent. De fet, els polítics són persones que volen fer política i que poden fer-la precisament perquè, per poc que ho valorem, no vivim en dictadura. Una altra de les explicacions simples, i potser més absurdes, és l'esmentada en el segon paràgraf: la gent no vota perquè no en els debats no es parla dels problemes que interessen de veritat. Una recent enquesta del CIS ha posat en relleu que allò que més preocupa als espanyols és l'atur però no hi ha un índex atur massa important comparat amb altres moments de la història recent. Es estrany, com a mínim. Quan estudiava fa uns quants anys teories de la comunicació recordo que una de les funcions que s'atribuïa mitjans era l'anomenada agenda setting, és a dir, allò que aquests reiteraven es convertia en un tema d'interès col·lectiu. Això continua sent vàlid avui i fins i tot s'intensifica a través d'internet, on alguns fòrums de discussió porten al paroxisme qualsevol notícia per deixar-la de banda tres dies després davant de l'aparició d'un nou objecte de discussió. Les fluctuacions en els temes per opinar són cada vegada més ràpides. Així, amb les pluges d'aquesta primavera, la inquietud davant el canvi climàtic ha perdut força. Es nota en l'ambient, en les converses, ara se'n parla molt menys. En la mateixa línia, part de la premsa populista que ens havia regalat portades per a una antologia de l'apocalipsi fa només tres mesos ja toca altres qüestions. El canvi climàtic sembla menys problema-que-interessa-de-veritat. Allò que ens interessa és el que ens afecta directament. Moltes persones es mobilitzen pel traçat d'una línia d'alta tensió o d'una autopista o per un aerogenerador prop de casa seva o a la seva comarca. 'Què cal fer perquè la motivació per actuar que neix de la proximitat, s'estengui als problemes de la comunitat en sentit ampli? Qui sàpiga donar la resposta correcta haurà descobert el secret de com vèncer l'abstenció. França ens ha donat recentment algunes pistes. A la campanya s'han confrontat idees sobre aspectes concrets i no abstractes. Fins i tot la identitat no s'ha discutit sobre vaguetats sinó en relació a drets i deures específics. No hi ha hagut eufemismes ni circumloquis. Els candidats han dit el que sentien sense orientar el discurs a la complaença d'un individu-tipus. En el debat Sarkozy-Royal, per exemple, es va parlar obertament de les centrals nuclears i dels seus pros i contres fins al mínim detall. La clau de la qüestió no és, per tant, pensar en allò que preocupa al poble 'que és intangible, imprecís i variable segons les influències del moment. La veu del poble, avui més que mai, s'expressa en els platós dels programes del cor, en les trucades al tarot, en el mal ús dels contenidors o en l'incivisme que manifesten individus de qualsevol condició generacional, econòmica o cultural. La tasca més urgent és proporcionar als votants potencials, arguments, coneixement, en definitiva tot allò que ajuda a formar criteri i aquesta es l'única via que pot afavorir un compromís participatiu. Malauradament, ens n'estem allunyant. Per tant, és urgent contraposar al poble la ciutadania. En el bon sentit de la paraula.