L'espai públic, com a espai de tothom, és un territori que resulta més acollidor en la mesura en què una societat disposa d'un mínim comú denominador en les normes de conducta dels seus membres. És un gran ajut que aquest conjunt de normes siguin clares, simples i es compleixin no per la coacció sinó pel convenciment. De fet, un dels grans èxits que pot tenir l'educació, ara que es parla tant de valors i normes, és que tant uns com altres dissolguin el seu caràcter artificial i esdevinguin mecanismes gairebé automàtics incorporats a la quotidianitat de manera natural, tan natural com pugui ser agafar una forquilla.
El fet d'haver de legislar i aprovar un nombre molt elevat de normes per regular les conductes representa un cert fracàs col·lectiu. Un fracàs que es fa encara més evident quan algunes d'aquestes normes comencen a especificar i descriure fins a l'últim detall tot allò que està prohibit. Això s'entén perfectament per exemple, si parlem de la moda actual d'utilitzar el telèfon mòbil com un petit equip de música sense auriculars al transport o a la via pública. Sembla de calaix que aquesta pràctica contradiu el principi general d'estimar el proïsme, un respecte molt bàsic, en definitiva. Fa ja uns dies, abans que esclatés l'escàndol dels actes sexuals als carrers de Barcelona, Lluís Anton Baulenas, en el seu vessant de comentarista de la vida ciutadana, deia aproximadament que s'havia arribat a un punt en què moltes persones han perdut la capacitat de discernir entre allò que és acceptable i el que no ho és. Necessiten que algú altre els ho digui.
(F)
Arribats a aquest punt costa de creure que un portàtil per a cada alumne ens arregli el problema. Centenars de nois i noies nascuts a finals dels 80 o principis dels 90, temps democràtics i tecnològics, van protagonitzar a Pozuelo de Alarcón una mena d'híbrid entre botellón i flashmob que va emular la cèlebre pel·lícula Asalto a la comisaría del Distrito 13 o potser el seu remake de fa 4 anys. El comerç sexual de la Boqueria i la batalla campal de Pozuelo evoquen dues imatges amb un contrast molt interessant. Mentre en el primer cas les forces d'ordre públic són absents en l'altre són presents tot defensant-se a la desesperada d'unes persones una mica més joves que els assetgen. El contrast posa de manifest que en 30 anys hem passat d'unes forces d'ordre públic arbitràriament repressives i visibles arreu, més per castigar que per protegir, a unes forces absents i febles que gairebé no poden mantenir ni la seva pròpia seguretat.Ens trobem davant d'una qüestió amb dos grans aspectes. D'una banda una sèrie d'actituds que entren perfectament en el concepte d'anomia, tal com Durkheim la va descriure al segle XIX. Sobre elles s'han aventurat algunes causes que, sigui com sigui, no responen als patrons de les revoltes clàssiques: són conductes governades més pel caprici que no pas per un motiu real. Aquestes actituds se sumen a problemes ancestrals com serien l'alcoholisme o la prostitució. D'altra banda, es viu una autèntica obsessió per la seguretat i la vigilància i hi ha una set d'ordenances, normes i multes.
Tanmateix, les normes no valen per res si algú així ho decideix. I aquest algú pot ser tan insignificant com dos empleats del metro que a l'estació de Selva de Mar veient que un individu es colava descaradament a tres pams d'ells, ni van advertir-lo ni van avisar a seguretat. En vaig ser testimoni fa poc i, en aquell moment, em van venir al cap les paraules de la consellera Tura sobre el fet que no s'han d'aprovar normes que no es puguin fer complir, frase que en aquest cas hauria d'acabar dient: que no es vulguin fer complir. A aquells empleats del metro la norma els importava tant com a l'infractor, i la seva actitud era de complicitat.
La primera víctima d'aquest fenomen que anomenarem l'atzucac és l'espai públic, i amb ell, la ciutadania. Estem tan acostumats a interessar-nos particularment pels diversos fragments de la societat en funció de la renda, l'ètnia o la ideologia, que hem oblidat l'interès de les persones en la seva condició de ciutadans. Quan això succeeix és el propi concepte de ciutat que es debilita des del punt de vista del prestigi. Precisament les urbs es consoliden històricament com a indrets que ofereixen unes condicions de seguretat suficients que garanteixen l'intercanvi i el progrés. En una conversa recent, un familiar meu que va marxar fora de Barcelona fa alguns anys em comentava que cada vegada que hi torna hi veu un increment de la degradació i ho relacionava amb la sensació que ell tenia de que es volia complaure cada cop més a col·lectius particulars però no el conjunt: la ciutadania. Aquí el tot és alguna cosa més que la suma de les parts.
Indirectament, per aquest camí s'està desacreditant la idea de la ciutat compacta amb tots els beneficis que comporta des d'un punt de vista ambiental. El més trist de tot és que la vida als suburbis -en el sentit anglosaxó del terme- reprodueix de vegades a major escala les disfuncions dels nuclis centrals, com es va poder comprovar a Pozuelo. Una primera conclusió apuntar, doncs, a que la morfologia urbana no condicionaria l'evolució i les conductes socials. Seria més preocupant encara que les transformacions urbanístiques orientades a una major cohesió social tampoc aconseguissin aquest objectiu. El tema serà objecte de reflexió en el proper article.
