L'altra cara del gegant de les emissions (per Oriol Lladó)

La Xina ja és el principal país emissor de gasos que provoquen el canvi climàtic. Aquest és un dels titulars que més voltes ha donat al món aquesta setmana. La notícia és important, tot i que no és sorprenent. L'últim any, les emissions de la Xina han pujat d'un 9%, contra l'1,4% dels Estats Units, i això reflecteix una tendència que ja anava perfilant-se en els últims anys. El gegant asiàtic és avui, per tant, també, un gegant en emissions: un informe de l'Agència Holandesa d'Evaluació Ambiental informa que la Xina va llençar a l'atmosfera 6.200 tones de diòxid de carbó el 2006, contra les 5.800 tones que van sortir dels EUA. Els titulars, però, sempre expliquen una part de la història i en aquest cas és més convenient que mai buscar les altres cares de la notícia. És veritat que la Xina és el país més contaminant del món, però no és menys veritat que la responsabilitat d'una part ben significativa d'aquestes emissions té passaport europeu, o nordamericà. Una part important de les emissions surten del procés de fabricació de béns materials consumits als països rics a preus -perversament, perquè no compten les externalitats ambientals, socials, etc.- llaminers. D'altra banda, algunes de les empreses contaminants tenen capital estranger, un capital que cerca marges interessants financerament, a costa de sacrificar el benestar global. La deslocalització té impactes evidents en l'organització laboral de mig món, però també allarga l'ombra, i de quina manera!, sobre la salut ambiental del planeta. L'analista ambiental de la BBC, Roger Harrabin, es fa ressò dels comentaris que John Ashton, cap de canvi climàtic al Foreign Office del Regne Unit: 'Cal que ajudem a la Xina, ja que hi ha una qüestió moral que hem d'assumir: molts dels gasos que ha emès la Xina han vingut a través d'empreses occidentals que buscaven fugir de les limitacions legals dels seus països'. 'La responsabilitat de l'increment d'emissions a la Xina no rau només a Beijing, sinó també a Washington, Brussel·les i Tokio', rebla el director de Greenpeace al Regne Unit, John Sauven. Un xinès mitjà emet 3,5 tones de CO2 per any, mentre que un nordamericà n'emet 20. A vegades les xifres estalvien tantes paraules. En el paradís del petroli, un oasi En el paradís del petroli, que és el desert de la vida, un projecte que a hores d'ara sembla més a prop de la ciència ficció que del planejament urbanístic preveu la realització de la primera ciutat del món sense emissions (o amb les emissions neutralitzades, millor dit). El projecte, valorat en cinc bilions de dòlars nordamericans, convertiria una gran urbanització; situada a prop d'Abu Dhabi, als Emirats Àrabs Units; en una ciutat lliure de cotxes, amigable amb els vianants, alimentada amb energia renovable i envoltada de 'granges de vent i sol. Tot plegat, al bell mig d'un gran desert, talment un oasi del bon govern. La ciutat no té carrers, però si que té nom: Masdar (que vol dir recurs, en àrab). En parla l'agència IPS en aquest article. L'estudi de Foster + Partners ha planificat la nova ciutat, que tindrà la forma d'un quadrat de 6 km, similar a les antigues ciutats emmurallades assíries, es pot llegir en la pròpia pàgina web del prestigiós estudi d'arquitectura. El projecte està patrocinat per l'Abu Dhabi's Future Energy Company. Serà interessant prendre nota de les incidències i dificultats amb que es trobin els promotors de la idea: al capdavall, Masdar, serà un gran laboratori del qual poden sortir altres projectes valuosos. No deixa de ser curiosa, tanmateix, la fabulosa i descarada artificialitat que respira aquesta actuació. Hi ha dues sospites que m'assalten ràpidament: intel·ligent reconversió o luxós rentat d'imatge? És possible fer una ciutat amb les emissions neutralitzades amb la petja negra dels 'petrodolars'? Però més enllà d'això... La sostenibilitat és alguna cosa més que la falta d'emissions de C02. Té a veure també amb l'equitat social, amb la participació, que són els elements intangibles que segur que no surten en les projeccions impol·lutes de l'estudi de Foster. A l'estrella/arquitecte anglesa segur que li fan nosa, perquè li fan enlletgeixen la foto, i als 'cacics' dels Emirats Àrabs segur que no en volen sentir ni parlar... per les raons que és sobrer fins i tot anomenar!