L'endemà de les guerres (per Oriol Lladó)

Hi ha tants exemples! Vet aquí un lloc comú: la guerra és enemiga de la sostenibilitat. No trobarem gaires fenomens més que afectin amb tanta fúria el futur de les generacions futures, tot comprometent, durant dècades, la possibilitat de disposar dels recursos... la possibilitat, en definitiva, de bastir el propi futur. Malmet aqüífers, crema boscos, forada muntanyes, arrasa deserts, infecta la terra amb metalls pesants... i converteix en odi i dolor totes les quotidianitats. Fins les més insignificants. Potser especialment... les que ens semblen més insignificants. Ras i curt, la guerra mata persones, persones que podríem ser nosaltres: infants, avis, àvies, dones i homes. Quan hi ha una guerra, cal cridar, abans que res, primer les persones. Però també hi ha un endemà de les guerres: els impactes ambientals són el regal enverinat, amb el qual un no comptava, i que resta quan desapareix el fum i la pols dels bombardejos, quan emmudeix l'última sirena d'ambulància. Hi ha tants exemples! Un dels darrers, i més dramàtics, és el de la guerra del Liban, malauradament encara en marxa. El New York Times explica els problemes d'alguns dels seus habitants amb el vessament d'un gran tanc de petroli sobre la costa del país, abans conegut per les seves aigües cristal·lines. Volen una imatge més rotunda? L'empastifada negra del petroli llençada, com una capa de l'edat mitjana, damunt les pacífiques onades que van enamorar tantes cultures des del començament de la nostra història. La Unió Mundial per a la Conservació de la Naturalesa també ha emès un comunicat, on dóna més detalls del desastre. Línies tangibles Diversos grups ecologistes dels Estats Units i de Mèxic s'han trobat recentment a San Diego, Califòrnia, per compartir informació -que en aquest cas, gens excepcionalment, vol dir també preocupació- pel projecte que les autoritats federals dels EUA volen impulsar a la frontera entre els dos països. Dins aquest pla, que ara està en fase de debat al Senat dels EUA, es preveu la construcció de més trams de mur i la disposició de més tanques de seguretat. L'obectiu és ben poc original. Es vol evitar el pas d'il·legals per aquesta preuada -i perillosa- línia que permet accedir al país més poderós del món. La línia que separa la riquesa de la pobresa, les oportunitats dels fracassos, es mostra desvergonyida i solvent arreu on volguem mirar. Només cal comparar un barri de l'east LA de les mansions de Mullholand Drive, a la mateixa ciutat, uns quilòmetres més a l'oest. Però en aquest cas la línia es pot tocar amb les mans. Un fins i tot s'hi pot entopar. Aquí és on prenem consciència d'una nova víctima de la desfermada mutació del capitalisme que ens ha tocat viure avui. El 'segellament' de la frontera trenca els corredors ecològics que uneixen dos territoris que quan obviem la clau política són en realitat un de sol, per cert, amb una biodiversitat impressionant, que ara, a més, està greument amenaçada. Ho explica Stephen Leahy, per a l'agència Tierramerica.