Un dels símptomes més significatius del procés d'erosió de la democràcia que està en marxa és el desplaçament cap al mainstream d'idees, formes de fer i de dir que, uns anys enrere s'haguessin considerat intolerables. Negacionisme històric i científic; laxitud en els raonaments; llenguatge agressiu que vol passar per directe i sincer. Aquesta combinació entre vitalitat i insolència la trobem en certa dreta europea, i, als EUA en destacats membres del Tea Party. És la veu del populisme, que és sempre el preludi, o l'acompanyament, de l'autoritarisme.
(F)
Als Estats Units, les agendes 21 i el concepte de sostenibilitat s'han convertit en el blanc de les crítiques del Tea Party, però crítiques seria probablement una paraula massa sofisticada per aquest cas. Sigui com sigui, el cert és que a nombroses col·lectivitats locals i municipis, els tímids intents de racionalitzar l'ús de l'automòbil i intentar reconduir l'urbanisme cap a paràmetres de densitat i de racionalitat, estan xocant amb una oposició singular. El moviment del Tea Party està al darrera en molts casos i amb unes formes impròpies d'un país avançat. ¿Com qualificar sinó la idea de que darrera les Agendes 21 s'amaga un pla secret per convertir els EUA en un estat de tipus soviètic?
En la mateixa visió, la sostenibilitat formaria part d'una trama per, primer coartar, i després eliminar, la llibertat dels nord-americans, que ja no podrien gaudir de les seves propietats ni circular en cotxes quan volguessin. Queda clar, doncs, que el Tea Party s'impregna en bona mesura de la filosofia libertarian, un corrent de pensament que porta al límit els principis del liberalisme convencional -sense cap dels seus matisos. Aquesta filosofia s'expressa també en un defensa gairebé irracional de l'individu front al poder organitzat. Un poder que seria, per definició, sospitós i hauria de ser tingut a ratlla, amb la possibilitat de ser abolit si és necessari.
Cal recordar que als anys 80 i 90 es va estendre per tot el país el moviment de les milícies, formades per ciutadans armats, que compartien un intens patriotisme, però que paradoxalment consideraven el govern federal com una amenaça. Una nació de persones sense govern? El substrat ideològic del populisme actual als EUA és justament aquest. El problema és que el 2011 aquest pensament minoritari té l'habilitat de presentar-se en públic sense bigotis ni camises de quadres i opta per les ulleres muntades a l'aire.
(F)
Després de la possibilitat de la presa del poder, el segon perill més gran dels extremismes és la seva capacitat de condicionar l'actuació de les opcions polítiques centrals. I si això passa en el país més important del món, amb permís de la Xina, hi ha un motiu per la preocupació. El governador de Texas Rick Perry, republicà, no només nega el canvi climàtic sinó que considera que els científics manipulen informació amb obscures finalitats. Quan no es vol sentir una explicació, es dóna la benvinguda a la conspiració.
(F)
Alguns analistes creuen que els candidats republicans per a les eleccions presidencials del 2012 tractaran de seguir per aquesta línia a fi de guanyar el favor del Tea Party. En realitat poc importa el que pensin realment si opten per aquest posicionament. La conseqüència serà que, si hi ha una victòria republicana, els EUA podrien abaixar fins a nivells imprevisibles el seu grau de compromís amb la política ambiental a l'interior i a l'exterior.
A França les eleccions presidencials són també el 2012 i la filla de Jean Marie Le Pen, Marine, està agafant un fort perfil de candidata amb possibilitats. Nascuda el 1968, Marine Le Pen s'ha desprès de la rèmora neofeixista del partit del seu pare, si més no en públic. Té un discurs a les antípodes dels extremistes nord-americans perquè es basa en la defensa d'un estat fort i intervencionista. Una lectura ràpida del seu programa ambiental pot fer pensar en l'assimilació d'una certa sensibilitat, ni que sigui genèrica, en aspectes com la biodiversitat, el reciclatge o la millora dels entorns urbans. Tanmateix, crida l'atenció una frase com "cal separar la noció de desenvolupament sostenible de qualsevol altre objectiu que no sigui l'ambiental, a fi que l'ecologia no esdevingui un pretext per una política d'immigració laxa". Una sostenibilitat amb una sola pota? El partit adverteix al seu web que el 2012 actualitzarà el programa. Dubto que aquest punt canviï.
El Front Nacional és ara "la gran casa de tots els amants de França", frase preciosista que com ho vol dir tot, no diu res. L'efusiva felicitació per carta que aquest partit va enviar a Josep Anglada pels resultats obtinguts a les eleccions catalanes deixa clar que la dèria dels frontistes continua sent la mateixa de sempre, si bé s'amaga sota una capa de vernís en la qual l'ambientalisme és un ingredient més. En això no són gaire originals.
(F)
A Espanya, la dreta extrema, que de moment compta amb un ampli arsenal més mediàtic que polític, no està per subtileses. Els seus membres practiquen a cara descoberta el negacionisme i la confusió sobre el canvi climàtic. Caldrà veure fins a quin punt comencen a influir en el nou govern a partir d'una data tan estimada per ells com el 20-N. Per completar el panorama, tenim un centre assetjat; una esquerra política que ha perdut poder de convicció; i una esquerra social, reduïda a un al·luvió de sensibilitats, que no pot articular un model intel·ligible en què es pugui confiar.
