L'Eros i el Thanatos de la Tecnologia (un article de Narcís Mir)

L'autor és enginyer industrial, sotsdirector general de Seguretat Industrial i director de l'Observatori del Risc. En l'article fa una reflexió sobre l'actual model econòmic, tot reclamant un canvi de paradigma. Un canvi que tingui en compte una visió més sostenible de la realitat.

Mitjan segle XIX. Una locomotora de vapor avança per la praderia nord-americana rugint i fent sonar el xiulet. El seu aspecte és superb: un gran fanal frontal, una xemeneia, una campana de bronze, un xiulet de vapor i un artefacte en forma de faldó per apartar el bestiar i evitar el descarrilament. De l'enorme xemeneia surt un gran plomall de fum que dóna major visibilitat a la seva potència. Avui, la "locomotora industrial" llança a l'atmosfera tones de gasos d'efecte hivernacle. Quan la locomotora americana travessava la praderia ningú no es fixava amb preocupació en el fum que expulsava. El més notori en aquell moment era la capacitat de transport que el nou invent representava, i l'efecte d'aquell fum sobre l'atmosfera resultava irrellevant. Avui tenim centenars de milers de "locomotores industrials" que llancen fum i continuem embadalits en la potència productora de riquesa. La locomotora de vapor és una metàfora del nostre paradigma industrial. 1957. Robert Solow investiga el paper del progrés tecnològic en el creixement de la productivitat i obté un mètode per estimar-lo. Si del creixement efectiu de la producció en sostraiem l'efecte atribuïble al creixement de la dotació de capital i de la dotació de treball, obtenim un "residu" -conegut com a residu de Solow- que ens permet mesurar l'aportació del progrés tecnològic. En concret, estudiant l'economia dels Estats Units entre els anys 1909 i 1949, va observar que la productivitat bruta per treballador en el sector privat no agrícola s'havia duplicat. I que aquest augment era degut en un 12,5% a l'increment en la dotació de capital i en un 87,5% al canvi tècnic. L'increment de treball no tenia, pràcticament, cap efecte. Aquests resultats s'han vist confirmats en investigacions posteriors. En conseqüència, el nostre creixement econòmic es fonamenta en bona mesura en el progrés tecnològic. Primers anys del segle XXI. Els països desenvolupats continuen creixent tendencialment. No entrem ara a jutjar el repartiment desigual d'aquest creixement en les darreres dècades. Però ja fa uns anys que aquest creixement no ve sol. Porta uns insidiosos acompanyants. Són els efectes col·laterals d'aquest desenvolupament. I en la societat benpensant i acomodatícia d'avui ja s'han produït desagradables escenes al bell mig de la festa de la irresponsabilitat. Són els Bhopals, Xernòbils, vaques boges i, avui, desembre de 2002, els repugnants efectes del "Prestige". Com s'han pogut esmunyir a la festa del creixement irresponsable? -pregunten els promotors de tan digna festa. Però, qui els ha deixat passar, precisament ara que tenim el control de la riquesa global? -bramen els guanyadors de la globalització, la nova classe global cosmopolita. I, qui se'n fa responsable? En la seva ignorància, no tenen consciència que aquests episodis no són altra cosa que les manifestacions visibles de les contradiccions del seu guió de creixement i d'ordre mundial. Altres contradiccions són encara invisibles per als qui volen continuar cecs, però estan expectants, a l'aguait. Són, entre altres, l'efecte hivernacle, la reducció de la capa d'ozó o les dioxines de l'aire. Tenim, per tant, que el progrés tecnològic és el factor clau del creixement econòmic; i que aquest creixement econòmic manifesta uns efectes que posen en perill, no sols el creixement mateix sinó la vida a la terra... Què fer? Primerament, adonar-nos que el progrés tecnològic és ambivalent: conté un eros i un thanatos. Avui no podem continuar encisats per l'eros de la tecnologia i no veure'n el seu thanatos, en forma d'efectes col·laterals negatius. Dit d'altra manera, no podem quedar-nos fixats en el paradigma de la societat industrial que avui està periclitant. Kranzberg sosté que la tecnologia no és bona ni dolenta, ni tampoc neutral. Al meu entendre, no és una proposició útil per a avui. Crec que la tecnologia no és neutral, sinó bona i dolenta alhora. Aquest principi de compositivitat de la tecnologia és el que ens ha de permetre de gestionar-la amb més eficàcia social. No es pot ajornar aquesta visió del progrés tecnològic. Einstein deia que l'home i la seva seguretat havien de constituir la preocupació fonamental de tota aventura tecnològica. Una conseqüència d'aquesta visió és que amb la introducció d'una determinada tecnologia s'inverteix la càrrega de la prova. Avui, amb la credencial del progrés, la introducció de noves tecnologies té el pas franc, i són quasi bé sempre els damnificats del progrés els qui n'han de demostrar els efectes negatius. La inversió de les càrregues probatòries obligaria a adoptar comportaments més cauts en el moment de la presa de decisions. I s'hauria de fer amb la intel·ligència necessària per no avortar el progrés. Però, com fer això amb els requeriments de la competitivitat desfermada a escala global? No hi veig altra solució que la recuperació de la política com a espai que ordena la vida comunitària i, per tant, l'economia. És a dir, invertir la tendència actual, en què l'economia global determina la "societat mundial". No és l'economia la que ha de crear la política, sinó la política la que ha de determinar les regles de joc de l'economia. Això no és fàcil. Però, tot i ser desitjable, ningú no pot assegurar que els problemes complexos hagin de tenir solucions senzilles.

[Versió de la intervenció de Narcís Mir, el passat 18 de desembre, en la presentació de l'Observatori del Risc d'aquest any].