Les dioxines no ens abandonen

Ens costa prescindir de les coses que ens perjudiquen, fins que ja és massa tard
Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
24/01/2011 - 00:00
Els alemanys prefereixen la carn de porc. En mengen més de 70 quilos per cap i any. Es calcula que la producció porcina anual de les granges alemanyes és d'uns 7,5 milions de tones, 1,6 dels quals s'exporta. Per això ha estat tan gran el trasbals del tancament de 4.700 granges després que en els animals d'una granja de la Baixa Saxònia fossin trobades dioxines, procedents del pinso d'una marca amplament difosa per tot el país. Pèrdues milionàries i erosió de la confiança, que encara deu ser pitjor.

Fa quaranta anys, ningú s'ocupava de les dioxines. Van saltar a la palestra en trobar-se'n al fum de les primitives incineradores d'escombraries d'aleshores i en descobrir-se que podien tenir efectes cancerígens. L'any 1976, l'accident de Seveso, prop de Milà, les consagrà com a vaixell insígnia de la toxicitat química. Com tot, és un tema de concentració. Els volcans o els incendis forestals emeten dioxines, com qualsevol combustió orgànica. Però no gaire. El problema és que apareixen associades als universalment difosos plaguicides organoclorats i a combustions tan igualment generalitzades com les del petroli, gas o carbó.

S'acumulen en els greixos. Aquest és el problema. L'aigua o el vent se les emporta, com qualsevol altre contaminant, però si entren en un animal queden retingudes en els seus teixits lipídics. I si un altre animal es menja aquest animal contaminat, les hereta de cop. Vet aquí el problema de les granges alemanyes: els porcs menjaven pinso fet amb greixos d'escorxador contaminats amb dioxines. Si no talles la cadena, no hi ha res a fer. Al contrari: es van concentrant i concentrant.

Cremem combustibles fòssils i residus, fabriquem plaguicides. És difícil evitar que les dioxines es vagin concentrant. Les concentracions són encara baixes, però el camí encetat és perillós. Amb una agricultura menys depenent dels agroquímics, una economia menys depenent del petroli i una dieta menys depenent de la carn ens en sortiríem. La insostenibilitat també és això: no poder o no voler-se privar de les coses que, provadament, ens perjudiquen.

*Article publicat El Periodico de Catalunya

Socioecòleg, Director general d'ERF

Relacionats

Article

L’estudi sobre el bosc urbà de Mollet, elaborat pel reconegut catedràtic de la Universitat de Sevilla Enrique Figueroa, conclou que el municipi disposa d’un conjunt considerable d’espais verds de qualitat que permeten generar salut entre la ciutadania.

Article
El documental "Something in the air" examina l’element més essencial per a la nostra supervivència, mostrant què hi ha a l’aire que respirem, els efectes que té sobre el nostre cos i com les noves tecnologies i un públic motivat canvien l’equació per millorar.

Butlletí