L'ecofonamentalisme xenòfob que repudia els nouvinguts no té cap interès. La precaució davant dels nouvinguts invasors és una altra cosa. Anomenem invasores les espècies nouvingudes capaces de proliferar fins al punt de crear conflictes o desplaçar les autòctones. El problema no és que siguin noves per a nosaltres, sinó que ens alteren l'statu quo. Les autoritats ambientals han establert una llista de fins a quasi 170 espècies invasores a la península Ibèrica. Són animals o plantes arribats accidentalment, escapats d'alguna granja o conreu ornamental o introduïts de manera deliberada a efectes de caça o pesca esportives.
Algunes d'aquestes espècies invasores tenen un cert protagonisme mediàtic, com el cargol poma o el cranc roig americà, que devasten els arrossars del delta de l'Ebre, o com el musclo zebra, que envaeix els fons fluvials i dels embassaments, també de l'Ebre, i obtura recs i canonades. Altres són una nosa urbana, com la insolent cotorra grisa sud-americana. Altres, encara, s'ho mengen tot als embassaments, com el gegantí silur, que arriba a pesar un centenar de quilos.
La Unió Europea es proposa acabar amb aquestes invasors. Serà qüestió de destriar el gra de la palla. El silur ja ha estat indultat, perquè atreu pescadors. Com eradicar, però, el nociu cargol poma o l'ailant que creix sense aturador? O bé: algú creu que hem d'arrabassar l'atzavara o la figuera de moro, per més invasores que siguin? Pinten més en l'imaginari paisatgístic català que la majoria d'espècies autòctones. Compte a llençar el nen amb l'aigua bruta de la banyera...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
