Després de visitar el Smart City Expo World Congress (SCEWC) de Barcelona-Hospitalet durant els tres dies que ha durat l'exposició, voldria aprofitar l'ocasió per fer una reflexió sobre la modelització de les smart city, que ha sorgit de veure com compartien la zona d'expositors del congrés empreses tecnològiques i de serveis, i les ciutats intel·ligents. La unió d'ambdós tipus d'expositors certament és complementària, però vista des d'una altra perspectiva - que intentaré descriure- pot semblar paradoxal per respondre clarament a objectius i límits ben diferenciats.
(F)
D'una banda, els estands d'empreses al SCEWC són molt representatius dels avenços dels últims anys en tecnologia i aplicacions al servei de les ciutats, la mostra cada vegada excel·leix més en innovació i tecnologia. Les aportacions en aquest sentit són un nombre obert difícil de tancar que probablement s'anirà incrementant i renovant d'any en any a la mateixa velocitat de vertigen que porta actualment.
Probablement, a les ciutats més grans i de major potencial econòmic s'implementaran ràpidament aquests avenços; mentre que altres, potser les petites, quedaran enrere en innovació i millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans. Difícil serà per a moltes d'elles pair tanta tecnologia, si es contempla el fenomen des d'una òptica integral.
Partint d'aquesta base, m'interessa destacar que les ciutats que pel seu potencial econòmic puguin desenvolupar un conjunt de serveis amb la millor tecnologia afegida, no compten amb un estàndard del que hauria de ser el conjunt de prestacions i serveis a desenvolupar en el marc del que es coneix com smart city. Hi ha un ús i abús del terme i una clara utilització del mateix per maquillar serveis i polítiques en què la innovació és escassa. És cert, però, que seguir en aquest marge d'indeterminació permet a moltes ciutats autodenominar-se smart amb un lleuger bany de màrqueting i poca tecnologia o innovació afegida en la prestació dels serveis.
(F)
Valdria la pena fer una aturada en el camí i mirar cap enrere per veure el que han estat en els últims anys les Agendes-21 locals com programes integrals ja bastant estandarditzats d'un model propi de desenvolupament a la carta per a cada ciutat. A diferència del que succeeix en molts casos actualment amb les smart cities; les ciutats sostenibles partien com a requisit bàsic de l'autoconeixement previ per a la formulació de línies d'actuació i accions, que completaven un programa que es basava en uns principis bàsics ambientals comunament acceptats i compartits. El model, l'objectiu de cada ciutat i les línies d'actuació eren molt clars.
També entre els signants del Pacte d'Alcaldes ("Covenant of Mayors") ha hagut aquest autoconeixement previ i formulació de pla d'actuació, en curs de compliment. I si mirem en altres sectors específics de la sostenibilitat i d'actuació en àmbits espacials concrets (per exemple la contaminació acústica o atmosfèrica, o bé l'urbanisme, per posar models ja molt coneguts) també trobem el mateix íter (recorregut) formatiu del que han de ser les formulacions que aprova l'administració com desideràtums a seguir en els pròxims anys. Bàsicament sempre hi ha una diagnosi o auditoria de la situació prèvia de la qual es parteix, per passar després a una formulació de destinació, i després es planteja un camí a seguir més o menys llarg que és el que es coneix habitualment com a pla d'acció o gestió del pla (en l'urbanisme).
Evidentment, l'esquema que enuncio pot ser més complex i contenir anàlisi paral·lels a l'objecte que es pretén, per posar un altre exemple significatiu és el cas de les avaluacions ambientals de plans i projectes, que evidentment formen un tot integral amb aquests instruments, però que conceptualment compten amb uns models i formes de producció clarament diferenciats i regulats per legislació sectorial complementària, que actualment tendeix a integrar-se amb la legislació sectorial de l'objecte que s'avalua ambientalment.
En la definició de l'hipotètic pla o programa smart city trobaríem les mateixes àrees en què s'estructura el SCEWC:
- Energia.
- Tecnologia i innovació.
- Ciutat collaboradora i societat intelligent.
- Entorn construït sostenible.
- Mobilitat.
- Governança i economia.
- Resiliència i seguretat urbanes.
Partint d'aquests àmbits concrets hauríem de fer una diagnosi i veure el seu estat de desenvolupament i les oportunitats d'innovació que es poden implementar. Així, d'aquesta anàlisi passaríem a construir unes línies d'actuació i accions concretes a aplicar en cada ciutat que configurarien aquesta definició de model que es tendiria a estandarditzar.
En contra de la definició d'aquest pla o model smart que reclamo hi ha el fet que el fenomen és universal, no hi ha doncs una modelització europea de la metodologia o de continguts, i per la seva pròpia naturalesa no normativitzada resulta difícil encara de concretar. Encara que el model smart comprèn àmbits que sí compten amb desenvolupaments legislatius (la mobilitat, l'urbanisme, la gestió de residus, etc.), es fa difícil formular un denominador comú que aglutini les experiències que es van implementant amb aquesta vocació, més quan es tracta d'un model permanentment evolutiu que va a remolc de les innovacions que el mercat posi a disposició de les ciutats.
Es podrà argumentar en contra del que intento evidenciar que en major o menor mesura el model ja està formulat i que les línies d'avanç en el que ha de ser el camí cap a una ciutat intel·ligent i sostenible ja estan traçades. Però si em permeten, com a observador que ja compta amb un cert bagatge en les formes de gestió local dels serveis públics, un cop vist el SCEWC tinc la temptació de pensar que ni són totes les que estan, ni estan totes les que són. I em refereixo amb això tant a les innovacions implementades com a les solucions que moltes ciutats estan implementant.
(F)
A més, i per posar un exemple clar de les dificultats que pot trobar la definició d'un model adaptable al nostre país, la situació es complica quan ens trobem amb la recent immissió en les competències locals per part de l'Estat, a través de l'oportunitat que ha brindat al legislador la modificació de l'art. 135 de la Constitució.
L'aprovació de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l'Administració local (LRSAL), ha modificat l'àmbit competencial de les entitats locals estableix la Llei 7/1985, de 2 d'abril, de Bases de règim local. Sota el lema «una Administració una competència» s'adapta l'Administració local als principis d'estabilitat pressupostària i de sostenibilitat financera a les previsions de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d'abril, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, que desenvolupa el esmentat article 135 de la Constitució. Amb això, s'ha acotat substancialment l'àmbit competencial comú de les ciutats espanyoles i s'ha deixat la resta de competències pròpies a l'àmbit estatutari propi de cada comunitat autònoma, ja sigui per atribució de competències via legislació o via delegació a les entitats locals, a les ciutats.
Aquesta tècnica legislativa, en nom de la sostenibilitat financera, condiciona a nivell estatal el contingut que cada ciutat es vulgui assignar com a propi del seu model com smart city. Dit d'una altra manera, és molt diferent tenir un model d'estat més descentralitzat a nivell local pel que fa a competències que se li assignen com a pròpies, d'optar per un model més centralitzat en les decisions, ja sigui a nivell estatal o autonòmic.
En definitiva, crec que sense cap dubte s'ha d'anar cap a un model més universal de smart city, i que el nivell competencial de les ciutats marcarà aquest pla o programa smart per a cada ciutat. Encara que el model pugui arribar a ser el mateix, qui s'ocuparà d'omplir el seu contingut haurà de reflexionar i veure prèviament el model de descentralització de cada Estat, la qual cosa dificulta al seu torn en bona mesura la definició d'un futur model universal de ciutat intel·ligent i al seu torn fa menys intel·ligent el model que s'adopti. Una última idea crítica: en el cas espanyol recentment recentralitzat per mor de la reforma legislativa esmentada, s'ha escurçat considerablement la capacitat de decisió de cada ciutat sobre el disseny d'un model propi.
