Literatura comparada (per Albert Punsola)

Periodista
28/03/2007 - 00:00
Cal integrar reflexions sobre estalvi energètic i gestió de recursos naturals en el conjunt de les polítiques públiques i no fer-ne un tema a banda, sense relació amb tota la resta. Cal contribuir a la defensa del medi ambient amb una part del producte fiscal provinent de tots els impostos existents que afecten a tots els sectors. S'ha d'estimular el retorn a una escala humana dels intercanvis econòmics i l'inici d'una política de qualitat en l'habitatge i el paisatge així com inserir l'urbanisme en l'entorn. Es constata que la degradació del medi en els darrers anys prové de la manca de voluntat política i sobretot de la prioritat que s'ha donat als beneficis a curt termini. Es fa necessari un canvi presidit per la responsabilitat a fi d' aprofitar l'oportunitat de transformació progressiva, però profunda, dels modes de producció i consum. Tenim la responsabilitat històrica de preparar els desafiaments d'una època sense petroli i el deure de preservar la biodiversitat. Seria desitjable un canvi d'escala en la política ecològica que s'estengui a nivell europeu i cal integrar aquesta política en l'ajuda al desenvolupament, de manera que es tinguin en compte els costos ambientals en tot els càlculs relacionats amb la globalització. Cal buscar alternatives a la preeminència de la carretera en el transport de mercaderies i acabar amb el creixement anàrquic de la urbanització tot incrementant la cura dels valors paisatgístics i ecològics de les zones rurals. Ha de ser més car contaminar que no contaminar: és absolutament imprescindible una fiscalitat ecològica rigorosa. En termes de desenvolupament sostenible, cal establir grans orientacions que valguin per al conjunt de polítiques estatals en el llarg termini. Cal atrevir-se també a dir la veritat sobre la importància canviar el model de desenvolupament i la crisi energètica és l'oportunitat per fer-ho. Ha d'arribar ben aviat un gran debat nacional, i probablement un referèndum, sobre les opcions energètiques i en particular sobre l'energia nuclear. Cadascun dels quatre paràgrafs que el lector acaba de llegir sintetitza l'ideari essencial en matèria de medi ambient i desenvolupament sostenible de quatre destacats candidats a les properes eleccions presidencials franceses del mes d'abril: François Bayrou, Nicolas Sarkozy, Segolène Royal i Jean Marie Le Pen. Però, molta atenció, l'ordre en què acabo d'esmentar els candidats no es correspon amb l'ordre dels paràgrafs. Qui se senti estimulat a fer-ho, pot començar des d'ara mateix a intentar esbrinar quines són les propostes pròpies de cada candidat. A banda d'aquest petit joc, l'estranya similitud entre les grans estratègies ambientals porta directament a una certa perplexitat. Realment les frases semblen intercanviables, fins i tot es pot arribar a pensar que es podrien ajuntar i crear un discurs únic que, després d'un procés de depuració i de correcció de petits matisos diferenciadors, esdevindria el programa de tots. Dues lectures són possibles arribats en aquest punt. Una seria valorar positivament la victòria definitiva d'un certa visió socioambiental sobre tot l'espectre ideològic. Les paraules més representatives d'aquesta lectura serien: sentit comú, consens, acord i convenciment. Hi ha però, una altra mirada sobre la qüestió basada en la possibilitat que les ments pensants de cada opció política excel·leixin en la seva feina de bastir el millor discurs, aquell que ha de tenir els elements que avui en dia ningú s'atreveix a qüestionar, almenys en públic. Aquesta lectura es relaciona amb seducció, càlcul, estratègia i un enfocament potser banal. Sigui com sigui, aquesta anàlisi s'ha de situar en el seu context: les eleccions presidencials i el sistema polític de França. Es tracta d' uns comicis en què, com ha demostrat la història de la cinquena república, la noció de partit queda clarament desdibuixada per l'exercici d'un càrrec que tendeix a apartar les ideologies. Algú ha sentit intensament el socialisme en veure Mitterrand? El semipresidencialisme francès té avantatges i inconvenients. Els discursos que han de servir d'impuls cap a l'Elisi es poden igualar ja que, precisament, el marge d'acció política del cap de l'estat es vincula al fet de situar-se au-dessus de la mêlée. En aquest sentit, potser no sigui tan dolent que per ser president de la República s'hagi d'adoptar un posicionament com el que es desprèn dels quatre primers paràgrafs d'aquest article. Si es mira retrospectivament la campanya francesa, s'observa un creixent apartidisme en els moviments dels candidats. Tots ells s'han ubicat i reubicat en funció del feed back de les enquestes o d'altres consideracions. Sarkozy exhibeix el múscul de l'ordre i així envaeix el territori Le Pen. Royal adopta postures ara més socialitzants, ara més liberals, segons l'aire que es respira a cada moment. Bayrou, crítica el tradicional jacobinisme però tampoc s'atreveix a proclamar en veu alta que parla occità. Les coses en la justa mesura- de nou el càlcul- com si per ser catapultat a les més altes instàncies calgués situar-se en les coordenades precises de llançament, sense les quals és impossible atènyer l'objectiu. Malgrat tot, potser en el fons la conclusió ha de ser bona: que les coordenades esmentades qüestionin el model de creixement i de consum de recursos és tot un avenç. Mentre això succeeix a França, a Espanya un partit polític que també vol arribar al poder i a una presidència de govern d'origen parlamentari, ens ensenya àligues i toros, però sense cap ànim de protegir la biodiversitat.
MÉS LLUM: secció quinzenal

Relacionats

Butlletí