Durant segles, llengua escrita venia a ser sinònim de literatura. O de dret. Poetes, novel·listes i dramaturgs eren els escriptors per antonomàsia, seguits de notaris i advocats, també de teòlegs i moralistes. La impremta va fer esclatar el món de la paraula escrita, però els textos que permetia de difondre a l'engròs sortien igualment de mans molt lletrades, car les premses estaven reservades a les plomes més selectes. D'aquí ve el respecte tradicional envers el llibre. Sí: llengua, literatura i lletra impresa eren abans conceptes correlatius. Però el cas és que llengua i literatura són coses molt diferents.
(F)
La llengua és un recurs comunicatiu. El seu objectiu no és l'elegància formal ni la qualitat expressiva, sinó l'eficaç transmissió informativa. La pobresa literària de la llengua dels nostres adolescents és una tragèdia cultural, però no pas una limitació comunicativa. Mitjançant síncopes i abreviatures, s'envien pel mòbil missatges carregats de la concreta informació que volen intercanviar-se. És una manera molt enginyosa i eficient de comunicar-se. Altra cosa és que l'invent no tingui cap valor literari ‑potser sí, caldria estudiar-ho‑ o que contribueixi a l'empobriment de la capacitat expressiva del jovent, però és un idiolecte remarcable, molt eficaç en el seu context.Amb la publicitat passa una cosa semblant. I també, fins i tot, amb el llenguatge periodístic. Les paraules, i encara més les frases, han esdevingut ideogrames. Les frases fetes que permetien als nostres avis -o a alguns dels nostres actuals polítics- parlar sense dir res han estat desplaçades, amb èxit, per trontolladissos eslògans anacolútics i anglicitzants. "Gaudeix-ne aquí", diu per tota explicació una màquina dispensadora de llaminadures. Tothom ho entén, i això que la frase no vol dir res. Tot intent de fer una anàlisi sintàctica dels textos publicitaris està condemnat al fracàs. Són paraula escrita sense sentit literari. Més que lamentar-nos-en, ho hauríem d'estudiar.
Ideogrames verbals
Segles de creativitat literària, arrelada en una prèvia creativitat popular que l'escriptor polia i completava, ens han dotat de llengües capaces de reflectir universos mentals complexos. Mitjançant un amplíssim ventall de sintagmes i flexions, expressem amb precisió els temps, els gèneres i els casos, descrivim realitats pròximes o llunyanes, passades, presents, futures o futuribles, fins i tot construïm conceptes abstractes que no es poden remetre a cap referent experimental previ. La ciència ha enriquit encara més aquest univers mitjançant un devessall de neologismes de significació unívoca i d'expressions conceptuals inèdites. Això permet fer literatura i ciència, però no esgota l'abast de la llengua. I tant que no: la majoria es comunica parlant i escrivint en un llenguatge que és ben bé una altra cosa.
Ara bé, alguns ens preguntem si aquests eficaços idiolectes ideogramàtics basten per a endreçar les ments. Es pot pensar de manera culta sense recórrer a la llengua literària culta que ha permès de desenvolupar el propi concepte de pensament culte? Em sembla que no. Si fos així, què serien totes aquestes persones que es comuniquen sempre i només mitjançant aquest sistema esquemàtic, elemental i simple? Doncs ciutadans esquemàtics, elementals i simples, em temo.
(Article publicat a El Periódico)
