Moltes persones s'han extasiat aquest estiu amb la grandesa i bellesa dels Pirineus. S'han esmerçat en activitats lúdiques tan inobjectables com allunyades de la duresa de l'antiga vida de llenyataires i pastors, molt distants dels perills a què van haver de fer front, fa a penes un segle i fins i tot menys, els protagonistes de la singular aventura desenvolupada als Pirineus i als Prepirineus per poder convertir en electricitat l'energia amagada en l'aigua de les muntanyes. La gent de ciutat, àvida de natura, es complau en la pretesa virginitat pirinenca. El cert és que els Pirineus estan fortament antropitzats. Durant segles, fou una humanització preindustrial, és clar, i per això l'assimilem a un estadi virginal. Parafrasejant l'acudit, podríem dir que ja feia molt de temps que els Pirineus estaven embarassats, "però només una mica". Aquest règim de coses va durar fins a la darreria del segle XIX. El segle XX va introduir una novetat trasbalsadora, perquè incorporà els Pirineus al hinterland barceloní.
La culpa va ser dels tramvies. L'any 1899 començà a circular el primer tramvia elèctric pels carrers de la ciutat. Va ser un gran èxit i la xarxa s'expandí amb rapidesa. Barcelona aleshores estava molt feblement electrificada. La demanda del nou sistema de transport obligà a construir una central termoelèctrica pròpia, independent de la central de Mata (les "Tres Xemeneies"), que funcionava, primer amb una sola xemeneia, des de 1883. Va ser la central del carrer de Carrera, a tocar de les Drassanes, inaugurada el mateix 1899 i activa fins a 1969.
(F)
De 1881, any en què s'inicià la producció termoelèctrica a Barcelona, fins a 1899 el fluid elèctric es destinà a l'enllumenat per arc voltaic i per això de l'electricitat encara se'n diu "la llum". N'hi havia prou amb petites centrals. Però els tramvies demandaven electricitat a l'engròs. Aviat no bastà amb els 1.800 kW de potència que tenia Carrera al principi i començaren a proliferar altres centrals. La companyia de tramvies (les companyies, de fet) decidiren comprar l'electricitat a tercers i això obrí les portes al negoci de la generació. Amb demandes altes, sortia a compte la generació hidroelèctrica, que comportava transportar l'electricitat produïda lluny del gran centre de consum. Es produí així el boom de l'"hulla blanca", que és com s'anomenava l'aigua turbinada. En efecte, l'aigua desplaçà el carbó.
L'any 1914, amb tota la xarxa de tramvies de Barcelona electrificada, amb moltes fàbriques dotades de motors elèctrics i amb una demanda domèstica creixent, ja calia una potència de generació superior als 50.000 kW, deu cops més alta que només quinze anys abans (82 milions de kWh consumits l'any 1913, davant de l'escàs 1 milió demandat l'any 1897). I aquí arribà la visió de Carles Emili Montañès (1877-1974), enginyer en cap dels tramvies barcelonins. L'any 1911 adquirí el Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, el "tren de Sarrià" inaugurat a vapor l'any 1874, que convertí en els Ferrocarrils de Catalunya, el "tren del Vallès". Per poder electrificar la nova línia, convencé l'enginyer nord-americà Fred Stark Pearson de crear una companyia que explotés el potencial hidroelèctric dels Pirineus. L'any 1912 tots dos fundaren, a Toronto, l'Ebro Irrigation and Power Company Ltd. (Riegos y Fuerzas del Ebro), braç executor del holding Barcelona Traction Light and Power Company Ltd., fundat simultàniament i popularment conegut com "la Canadenca".
Entre 1912 i 1935, la nova companyia construí set grans centrals hidroelèctriques pirinenques o prepirinenques: Sossís, Sant Antoni, Camarasa, Gavet i Terradets (a la Noguera Pallaresa) i Serós i Sant Llorenç de Montgai (al Segre). Entre 1890 i 1910, molts molins i fàbriques amb rodes hidràuliques ja havien instal·lat turbines que fornien electricitat par a consum local, però amb la Barcelona Traction, Catalunya esdevingué la primera potència hidroelèctrica europea. El territori pirinenc experimentà una mutació socioeconòmica radical. Acabada la guerra civil, convertida la Canadenca en Fecsa, començà una segona tongada de construccions hidroelèctriques pirinenques, accentuada amb la creació d'Enher (Empresa Nacional Hidroeléctrica de la Ribagorzana). Els Pirineus s'ompliren de preses, salts, conduccions a pressió o llacs reversibles que, de nits, quan sobra electricitat, recuperen l'aigua que caldrà turbinar l'endemà.
Contempli els Pirineus amb una altra mirada. A més d'immensitat i bellesa, sàpiga veure-hi l'energia que el Sol hi acumula en forma de pluja en alta cota. Quan baixa l'aigua, a vostè se li encenen el llums amb energia renovable... Tingui un record per a Pearson, per a Montañès i per als altres pioners hidroelèctrics, molt més importants que tanta celebritat banal que inunda les pantalles televisives.
