Negoci amb la necessitat

Perversió original Al Cinco Días llegeixo que 'los mayores inversores del mundo eligen el agua como el producto básico que más podría apreciarse en las próximas décadas. Naciones Unidas estima que para el 2050, más de 2.000 millones de personas en 48 países sufrirán la escasez de agua'. Vet aquí la corprenedora síntesi de la pitjor cara del capitalisme: el negoci, amb el dolor i els beneficis, a partir de la falta d'accés a un recurs bàsic. Les coses no són tan senzilles, ho sé, i alguns dels diners que aquests inversors pretenen embutxacar-se poden venir de la construcció d'infraestructures necessàries, de projectes ben postitius, vaja. La clau de volta del negoci sembla que són les plantes de dessalinització i purificació. L'aigua pot ser un negoci i a la vegada un recurs bàsic? Si, però només si s'estableix un marc on el benefici comú es prioritzi sobre el benefici privat. Això implica una reducció dels marges de benefici. Què en pensaran els grans inversors que ara, eufòrics, es freguen les mans amb 'rentabilitats anuals del 8% fins el 2020'? Aigua de l'aixeta Reprenem el sempre capritxós fil dels contrasentits en aquesta informació de l'Independent. La notícia cita un estudi recent que situa el que coneixem popularment com l''aigua de l'aixeta' al Regne Unit com una de les més segures i pures. Tanmateix, en aquest estat s'hi consumeixen més de dos bilions de litres d'aigua embotellada a l'any, amb vendes que incrementen un 9% cada any. Ciència? Fició? El New York Times mostra els inconfessables lligams entre la ciència i la ficció. En algun punt entre la ciència validada per l'acadèmia, i la ficció engolida pels consumidors en còmics, novel·les i pel·lícules trobem la disciplina de la 'geoenginyeria', que busca alterar a gran escala el medi a la terra per fer més fàcil la seva habitabilitat. Això passaria per posar en òrbita milers de milions de petits miralls que preservessin la terra dels rajos de sol, o bé amb la injecció de sulfur a l'estratosfera. També es podrien disposar milers de quilòmetres quadrats de film reflectant als deserts o iniciar un cultiu intensiu de vastes extensions d'algues als oceans, que engolissin el diòxid de carbó i en morir, l'enterressin en els abismes del mar. L'article del NYT té un avantítol revelador: el repte de l'energia, les visions exòtiques. Alguns dels projectes apuntats poden ser interessants, i en tot cas, la feina de la ciència és investigar nous camps, proposar nous escenaris. Malament del polític i del ciutadà que es pensi, amb infantil simplicitat, que, tot de sobte, torbarem la clau màgica per acabar amb el problema del canvi climàtic. De moment tenim objectius més concrets en la nostra agenda: la disminució de la demanda energètica, la promoció de les energies renovables, el desplegament del protocol de Kyoto... Potser no apel·len seductorament a la nostra imaginació infantil -basada en la infalibilitat de la ciència- però ens permeten continuar caminant, en la direcció correcta. I ens queda tant camí, que més val no distreure's gaire. No tot són les emissions Tornem amb l'Independent. El diari britànic dedica un article a l'ethanol, un biocombustible elaborat a partir de canya de sucre, l'ús del qual és generalitzat a Brasil i la producció del qual es vol potenciar als EUA, amb l'objectiu de reduir la dependència del petroli i donar sortida al potent -però cada vegada més precarietzat- mercat agrícola del país. L'ús de biocombustibles és neutral des del punt de vista d'emissions de carboni, i pot ajudar a disminuir la demandade combustibles fòssils, tota vegada que és útil per un sector, el del transport, on les emissions creixen any rera any. No són menors, aquestes consecucions. Tanmateix, grans àrees de boscos humits haurien de ser tallades per proveir els cultius necessaris per a la seva producció a gran escala i, igualment, podria portar a un increment de la contaminació transgènica. El seu ús potencial en el sector del transport, podria facilitar una 'neteja de cara' en un sector que necessita un redreçament, que, en el fons va més enllà de les emissions de CO2. Un altre factor negatiu aquest darrer, a tenir en compte. No tota la lluita contra les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle és una lluita sostenibilista. El del canvi climàtic és un dels grans reptes al món, però no l'únic. El planeta està malalt. No és hora de vestir sants, tot desvestint-ne d'altres. Sobre la ingenuïtat La periodista Jare Ajayi titula el seu article de balanç del III Fòrum Urbà Mundial que va tenir lloc a Vancouver, Canadà, a finals de juny, per a l'agència alternativa de notícies IPS, amb un ocurrent 'Sex and the Mega-city', un homenatge a l'exitosa 'sitcom' nordamericana 'Sexo en Nueva York', Sex and the city en la versió original. En una incisiva peça, ben lluny de l'obscena frivolitat de la Carrie, la Samantha, la Charlotte i la Miranda, Ajayi assenyala que les dones i els infants pateixen de forma especialment crua els efectes negatius que el ràpid i caòtic creixement de les ciutats provoca als seus habitants. La prostitució i malalties de transmissió com el VIH/Sida són els drames gens glamurosos de centenars de milers de dones. En les pròximes dècades, la població urbana en els països subdesenvoupats es doblarà. És dins aquest marc, que la periodista se serveix d'una declaració de Sisa Njikelana, membre del parlament a la República de Sudàfrica, la qual també va assistir al Fòrum. 'Les solucions -diu Njikelana- no han de venir només de la provisió d'infraestructura i serveis, tot i que aquests són aspectes importants, sinó d'assegurar-nos que anem cap a ciutats més amigables, en les quals els diners no manin per sobre l'humanitat'. No és tan ingenu com pugui semblar acabar un article d'aquesta manera. Està clar que la Sostenibilitat requereix més ingredients que recursos i infraestructures. I molt més, tot sigui dit, que 'solucions exòtiques'.