A la ciutat de Vitòria hi ha unes torres bioclimàtiques que són una realització destacada en el camp de l'arquitectura sostenible i així ha estat reconegut en diverses publicacions. Per la mateixa raó van ser seleccionades per aparèixer en el portal d'Internet que gestiono actualment i que està dedicat a intervencions de relleu en el medi urbà.
Fa uns dies vaig rebre un correu d'una senyora que precisament viu en una de les torres i, ai las, em deia que estava farta de sentir que és una privilegiada perquè, segons ella, en la construcció d'aquests edificis es van abandonar alguns elements que estaven en el projecte, com per exemple uns finestrals amb persianes especials que havien de regular la temperatura. Càusticament, la inquilina destacava que la vivenda potser sí que és bioclimàtica: "si eso significa que la temperatura interior de la casa se adapta a la externa, frío en invierno y calor en verano".
Arquitectura emblemàtica, icònica, amb personalitat. Darrerament, els adjectius s'amunteguen al costat d'aquest nom que descriu una activitat que es troba a mig camí entre l'art i la ciència. I de vegades sembla que l'arquitectura, quan més adjectivada, més s'allunya del seu propòsit essencial: fer sentir el millor possible a les persones en un indret determinat, ja sigui biblioteca, fàbrica, hospital o vivenda. El cas descrit il·lustra com la fama pot alimentar-se i avançar sense obstacles durant un temps fins que, per casualitat, algú que sap de primera mà el que passa s'atreveix a parlar clar.
La recessió econòmica ha portat a congelar molts projectes d'arquitectura icònica sense anar més lluny el gratacels que Frank Gehry havia de fer a la Sagrera, a Barcelona. El mateix arquitecte ha vist com el nou govern andorrà sorgit de les darreres eleccions suspenia la futura construcció del Museu de la Pau i la Identitat, una mena de Guggenheim del Pirineu que havia de convertir-se en el nou pol d'atracció del Principat. Gehry ha rescindit el contracte que tenia amb el govern del país i ha fet saber al nou executiu que vol recuperar totes les maquetes que va fer per al museu. En els darrers anys moltes ciutats han confiat el seu posicionament en el mercat mundial a obres úniques, però a còpia de viatjar s'acaba descobrint que de singularitats n'hi poden haver tantes com es vulgui fins al punt que acaben assemblant-se entre elles i el propi significat de la paraula singular es dilueix. Només cal veure la estació del TGV de Lió i la Ciutat de les Arts i les Ciències de València per entendre el que estem dient. Paradoxalment, la recerca de la identitat pot acabar convertint aquest tipus d'arquitectura en un poderós igualador dels llocs.
Respecte a la relació amb la sostenibilitat, ja és trist que a hores d'ara encara hi hagi edificis que no s'adeqüin a criteris com el consum eficient d'energia i aigua o la inserció correcta en l'espai públic de manera que es proporcioni un cert confort visual al vianant. Però encara ho és més que no ho facin emmascarant-se en una suposada excel·lència. El codi tècnic d'edificació ja estableix uns mínims que s'han de complir. Respecte a l'encaix medi urbà, es tracta d'una qüestió més oberta i amb certes sorpreses no sempre agradables. Així, per exemple, la torre Agbar magnífica de lluny i encara més il·luminada, esdevé un conjunt infinit de vidres bruts vista des del terra a pocs metres de distància i aquesta és l'escala humana. Convido al lector que ho vagi a veure per comprovar-ho.
En el seu magnífic llibre The Architecture of Happiness, Alain de Botton explica una anècdota real molt reveladora. El 1931 Le Corbusier acabava l'avantguardista vivenda coneguda com a Ville Savoye per a la família del mateix nom. La bellesa racionalista de la casa no impedia que hi entrés aigua a doll quan plovia i sempre hi havia humitats per tot arreu, fins al punt que el nen de la família va agafar una pneumònia que el va obligar a passar un any en un sanatori. El 1936 la senyora Savoye, molt més enfadada que la senyora de Vitòria, va exigir al gran arquitecte una solució. Le Corbusier li va prometre que la solució arribaria, però va recordar-li també a la senyora Savoye les crítiques entusiastes que la casa havia rebut a tot el món alhora que li recomanava que posés un faristol amb un llibre de signatures al rebedor pels visitants que volguessin visitar el seu domicili.
El 1937 la senyora Savoye, farta de petulància i de goteres, va a considerar emprendre accions legals contra Le Corbusier. Al final, l'apòstol de la modernitat es va salvar perquè amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial la família va haver d'abandonar la casa i la ciutat.
