Dissabte 15 de novembre, les 8 del vespre. Camino pel carrer Diputació de Barcelona, just darrera de la Universitat Central, quan, de sobte, succeeix un fet que em deixa atònit. Un quatre per quatre de luxe i de grans dimensions acaba de pujar a la vorera de l'altra costat del carrer, davant del seminari. Quan dic pujar no em refereixo a deixar mig vehicle a la calçada i l'altre meitat a la vorera, un fet d'altra banda molt freqüent. Vull dir que el quatre per quatre se situa completament damunt de la vorera.
En alguna ocasió ja havia presenciat accions similars, però normalment es tractava de casos en què els automòbils s'acostaven a l' entrada d'una finca d'habitatges amb la finalitat -sense que això ho justifiqui- de descarregar algun paquet molt pesat o d'ajudar a baixar del vehicle a una persona amb dificultats de mobilitat. Però, recordem que som davant del seminari. Com no ha de fer res d' especial en aquell indret, el quatre per quatre no s'atura damunt la vorera sinó que comença a circular per ella. I ara ve el més greu: tant bon punt accelera, apaga els llums. Recorre, d'aquesta manera, unes quantes desenes de metres i, en arribar al carrer Enric Granados, zona de vianants, alenteix una mica la marxa per reprendre de seguida la velocitat anterior. Aleshores, ja gairebé tocant a Aribau, abandona la vorera per tornar a la calçada de Diputació i continuar el seu viatge absurd.
Mentre tot això ha estat succeint he volgut atansar-me per veure les cares dels ocupants del vehicle i la seva procedència. Sense temor a equivocar-me, és bastant clar que el cotxe és de la ciutat i els que van dintre gent d'aspecte convencional. Això sí, benestant. Ni joves antisistema, ni immigrants caiguts en la delinqüència, ni màfia russa. Molt pitjor encara: malfactors, sense adjectius ni afegits. El segle XX ens ha mostrat, efectivament, que els bons ciutadans poden fer molt de mal sense abandonar la seva aparença. Perquè hi ha maldat -i no incivisme- en el fet d'apagar els llums del vehicle, acció que revela bàsicament dues coses. La primera, la voluntat de no ser descobert, és a dir, una perfecta consciència de la transgressió i, la segona, una indiferència total respecte a les conseqüències de l'acció: si un nen hagués sortit corrent en aquell moment d'un portal ja seria mort. Qui pot esperar un tot terreny circulant per una vorera de l'eixample i sense llums?
Trigo en reaccionar i els primers pensaments se'n van cap a la inutilitat de l'acció que acabo de presenciar. Definitivament no té sentit. Després m'indigno amb la constatació de la impunitat total amb què es poden fer certes coses a Barcelona. Me n'adono, aleshores, que porto passejant per la ciutat des de les quatre de la tarda i no he vist ni un sol membre d'un cos de seguretat, en cap moment. Crec que vaig sentir l'expressió policia de proximitat per primera vegada allà pel 1982, quan la victòria de Felipe González. Suposo que encara s'està debatent si és necessària o no. Però és totalment equivocat plantejar la qüestió en aquests termes. La seguretat, sense negar-ne la utilitat, és sempre la medecina i el que ha de preocupar és la malaltia. Ja podem fer un urbanisme en pro del vianant i adornar-lo amb proclames ben escrites destinades a la propaganda, que mentre passin fets com el del carrer Diputació, es pot afirmar que hem fracassat col·lectivament en la creació d'una consciència ciutadana.
Sospito que allò que he vist aquest dissabte no és el problema en si sinó el reflex d'un problema més profund. Això és el que passa també amb l'escola o l'oci nocturn i amb tants i tants àmbits on es troben disfuncions, sense que ningú sàpiga ben bé explicar-ne les causes. Sembla com si moltes de les situacions que vivim en el món contemporani fossin el mirall d'una realitat que resta oculta. Tanmateix alguns observadors agosarats tracten de desvelar, com a mínim, una part d'aquesta realitat. Es el cas del sociòleg Zygmunt Bauman que en el seu llibre Temps Líquids aventura la descripció d'una tipologia que podria correspondre als bons barcelonins del quatre per quatre: "Els éssers humans de ‘nivell superior' no pertanyen al lloc on viuen perquè els seus interessos són ( o més aviat floten i vagaregen) en un altre lloc. Podem imaginar-nos que, a banda del desig que els deixin sols, que així els donin la llibertat de dedicar-se plenament als seus propis passatemps i que els garanteixin els serveis indispensables per al confort quotidià (sigui com sigui que es defineixi), no tenen altres interessos en la ciutat en què estan situades les seves residències".
La tecnologia i els diners -el vehicle que vaig veure en l'incident era l'expressió dels dos factors- possibiliten tenir a l'abast nombrosos escenaris per a la vida privada. L'espai públic, el que és de tothom perquè no és de ningú, perd interès per a aquells que disposen d'espais amplíssims per al gaudi particular. Segurament per a ells el carrer és el lloc de la vulgaritat on tot és permès.
Espanta una mica pensar que som capaços d'imaginar i desenvolupar tota mena d'iniciatives que ens portaran a un futur més sostenible i, en canvi, no sabem res sobre les persones que viuen entre nosaltres, ni sobre les seves motivacions, desitjos i odis, ni sobre la possibilitat que puguin emportar-se per davant amb nocturnitat i traïdoria un món tan ben dissenyat.
