Per als que som espectadors neutrals, analfabets del futbol de masses i, fins i tot, crítics amb el descontrolat impacte econòmic i ambiental de les macromanifestacions esportives mediàtiques, un esdeveniment social com el viscut enguany amb la temporada barcelonista ha de fer trontollar, forçosament, alguns dels nostres estereotips i prejudicis futbolístics.
Els seguidors i amants de les curses de braus responen als seus detractors i als defensors dels animals que cal entendre i sentir profundament aquest espectacle i tot el món que l'envolta, i que el brau no és maltractat, sinó al contrari: viu com un rei preparant-se per a una mort gloriosa en la qual enalteix tota la seva grandesa i valor, bla, bla, bla. Sempre m'havia semblat que el discurs dels amants del futbol s'hi assemblava. De fet, la retòrica esportiva i la narrativa del futbol en particular estan plenes de metàfores animals, bèl·liques i d'una forta càrrega d'agressivitat. És un discurs que no m'ha convençut mai. I no per una visió femenina (a veure si s'assabenta tothom, i en especial la publicitat, que també hi ha dones seguidores), sinó per una visió sostenibilista del que comporten i el poc que aporten els descomunals fluxos de matèria, energia, persones i diner associats a una final com la de Roma.
(F)
Però aquest cop m'he sorprès amb alguns moments de dubte i, encara més, d'entusiasme contagiat que he intentat reprimir mirant de buscar-hi una lògica. M'he deixat seduir sobretot per la part sociològica de l'espectacle i dels sentiments col·lectius que genera. El partit de la final de la Champions, és a dir, els 90 minuts de joc, no em va interessar gens perquè ni entenc el moviments al camp, ni les tàctiques, i amb prou feines reconec els jugadors. Però tot el que va passar abans i després m'ha fascinat. En particular, em va captivar la simbologia dels 15 minuts previs a l'inici del partit. No eren només els milers de persones congregades a l'estadi, sinó els milions que el seguien des d'altres parts del món. Vaig sentir la locució de l'entrada al camp dels jugadors d'ambdós equips vestint xandall, sense distinció de colors, mostrant, segons deia el reporter, que només és futbol.Hi ha ben poques manifestacions socials d'aquesta magnitud que engendrin la mateixa quantitat d'energia positiva. L'eufòria col·lectiva que no tingui el seu origen en l'esport es desboca en comptades ocasions, com ara quan va guanyar Obama. En canvi, l'esport proporciona anualment i cada temporada una bona colla d'oportunitats per treure el millor de la gent, l'entusiasme més fervent, la seva capacitat de mobilització, participació i organització.
Com pot ser que una cosa aparentment tan banal aconsegueixi any rere any, país a país, el que és impossible en temes suposadament molt més transcendentals com unes eleccions, una guerra, una catàstrofe? Es podria pensar que les mobilitzacions esportives generen un tipus d'acció que no està canalitzada cap a res "útil", en el sentit de fer millor la societat. O potser sí. A primer cop d'ull, una té la temptació de pensar que l'esport de masses és, com el circ romà, una fugida o un refugi contra la desesperació, la crisi, els problemes. O potser no. Només és futbol, però inquieta pensar en tot el que aconsegueix.
