De jove, Gaston Bachelard, fill d'un humil quiosquer de la Champagne, feia de telegrafista. Tanmateix, era matemàtic. Volia ser enginyer, però la Primera Guerra Mundial li capgirà els plans. Acabà esdevenint un acadèmic brillant, un dels grans epistemòlegs i filòsofs de la ciència del segle XX. L'apassionava la poesia, a l'anàlisi científica de la qual dedicà els darrers anys de la seva vida. A La poétique de l'espace (1953), escrigué: "Posseeixo més el món com més habilitat tinc per a miniaturitzar-lo (...). En la miniatura, els valors es condensen i s'enriqueixen (...). Cal ultrapassar la lògica per a veure la grandesa que nia en la petitesa".
El disc dur del meu PC té una capacitat de 232 gigues, equivalents a 250.000 milions de bytes. Això vol dir que acumula dos bilions de bits, és a dir dos milions de milions de "sís" o de "nos". És la grandesa que hi ha dins la petitesa, com diria Bachelard, perquè aquesta ingent quantitat de respostes senzilles, no solament s'enquibeix en un disc de no res, sinó que es tradueix en una infinitat de documents i informacions. Va caldre superar l'obstacle epistemològic de l'isomorfisme analògic i confiar en les possibilitats de la digitalització.
L'"obstacle epistemològic" és la dificultat que representa subvertir conclusions tingudes per definitives. Es tracta d'un fenomen molt corrent, fins i tot en el món de la ciència. Devem la formalització del concepte a Bachelard, que proposà de combatre la paràlisi intel·lectual generada per l'obstacle epistemològic amb la "ruptura epistemològica" (tot coneixement és una mera aproximació, superable per nous coneixements). Tot plegat prefigurà les idees que feren més tard famós Thomas Kuhn, particularment la de paradigma.
Ruptura
Conscientment o no, ens remetem sempre als paradigmes imperants. L'economia giroscòpica que necessita pedalar cada vegada més de pressa per a no caure de la bicicleta, és a dir créixer per a sobreviure, mostra clamorosament les seves febleses i, sobretot, la seva insostenibilitat intrínseca, però no sap imaginar cap altra manera de fer. Topa amb un obstacle epistemològic. L'objectiu de no parar de créixer, donat per bo fa un parell de segles, quan érem pocs, no consumíem gaire i nedàvem en recursos naturals, consolidà un paradigma que les universitats han ficat al cap dels estudiants de sis o set generacions.
Ens cal una ruptura epistemològica per sortir del destret. Amb l'evidència del desastre no basta, perquè estem persuadits que la fórmula era bona, però mal aplicada. La fórmula és dolenta. El creixement quantitatiu indefinit com a vector tractor del l'activitat econòmica és una il·lusió física. Necessitem una ruptura epistemològica que ideï una economia tranquil·la. O sigui sostenible.
Ara és un bon moment per a iniciar el "canvi de xip", que és la manera moderneta de dir ruptura epistemològica. Podríem començar amb la gestió de la demanda de l'energia i sentir-nos contents en veure que l'eficiència i la reducció de consums superflus allarga els recursos sense deixar de satisfer les necessitats i ens permet de viure millor. És una proposta progressista i post-industrial. L'haurien de liderar els experts en economia, que sabrien com implementar-la. Sempre que, honorant Bachelard, salvessin els obstacles epistemològics que els atenallen.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
