Ara, els ous porten matrícula, no sé si s'hi han fixat. Duen una combinació de lletres i números vermells impresa a la closca. Les gallines ponen el seu producte convenientment envasat, però no li posen etiqueta: ja seria demanar massa. Per això no ha d'estranyar-nos que l'avicultor l'afegeixi. La singularitat, més aviat, és que abans no la portessin: compràvem ous sense marca ni informació de procés, si més no als mercats i botigues de venda a la menuda, els shop corners de tota la vida.
Anys enrere, el saló Graphispack, dedicat a l'envàs i l'embalatge, escollí l'ou com a icona de la seva activitat. Una tria feliç, al meu entendre: porta un envàs imbatible. La closca de l'ou és resistent (si es té en compte que és molt lleugera i finíssima), enterament reciclable, no contaminant i completament estanca i alhora transpirable, una petita meravella. I, a sobre, molt barata (surt de franc, de fet). És una d'aquestes sorprenents troballes decantades empíricament al llarg de mil·lennis i mil·lennis d'evolució biològica.
Li faltava l'etiqueta. El reglament 1028/2006, sobre comercialització d'ous, obliga a posar-la. El primer número és el més interessant per al consumidor. Un 3 indica gallina criada en gàbia; un 2, gallina estabulada; un 1, gallina que pot sortir a l'exterior; i un 0, gallina criada d'acord amb els principis de l'avicultura dita ecològica. Els altres números permeten d'identificar el productor i coses així. Però quasi ningú ho sap, de manera que aquest etiquetat acaba essent una mica iniciàtic. Llàstima.
Traçabilitat
L'elevat nivell de sofisticació a què han arribat els processos de producció d'aliments aconsella garantir-ne i explicitar-ne la traçabilitat, és a dir, assegurar-se que podem saber-ne l'historial complet: qui els ha produït i quan, com i amb què. Això val per als productes elaborats (embotits, làctics, conserves, menjar preparat, etc.), però també per als aliments convencionals sense elaborar (ous, carns, fruites, etc.). Els primers són fàcils d'etiquetar; els segons, no tant i, a més, la manca de tradició fa que el consumidor no trobi a faltar l'etiqueta informativa.
Mitjançant l'etiqueta, el consumidor hauria de poder informar-se sobre el valor nutritiu i dietètic de cada aliment, sobre si conté o no conté gluten, lactosa o qualsevol component associat a malalties o deficiències metabòliques, sobre la seva condició transgènica, si fos el cas, sobre l'origen en el cas del peix o dels aliments importats, etc. El ventall de qüestions que un consumidor hauria de trobar tractades en una etiqueta correcta és molt ampli.
Estan la majoria de consumidors capacitats per a interpretar i treure partit d'un etiquetat com cal, però? Em temo que no. Per més que l'etiqueta especifiqui els additius presents en un producte, quants saben els que poden o volen tolerar i els que refusen? El cert és que les deficiències encara existents en l'etiquetat (al nostre país, vull dir, que no és ni dels millors ni dels pitjors) queden minimitzades per la insuficient capacitat interpretativa dels consumidors. Convé pressionar els productors perquè millorin constantment la qualitat dels seus aliments. Al zel de les autoritats sanitàries cal afegir l'exigència solvent del consumidor. Si no, cal·ligrafiar les closques d'ou no servirà de gran cosa...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
