És el títol, ben explicatiu, amb el que al llarg de la història s'ha batejat un bon nombre de pintures. El considero escaient per remarcar la imatge del que segueix. Soc ciclista urbà i els dies de festa m'agrada fer un llarg passeig per la meva ciutat a primera hora del matí.
Des de fa més de deu anys, el dia de Cap d'Any també faig la meva ronda voltant per Barcelona, i puc contemplar el que queda després de tot el que s'ha esdevingut. Com també passa després de les revetlles d'estiu, normalment és com els altres caps de setmana però molt més greu.
Bona part de la ciutat enutja a qui la observa, i les escombraries s'amunteguen totalitzant tones de residus de tot tipus, entre els que, al ciclista, incomoden fonamentalment els vidres trencats. El deteriorament de l'espai públic de Barcelona, que en determinades àrees és sempre escandalós, en aquesta ocasió ha superat el d'anys anteriors. L'Ajuntament ens ha explicat com, gràcies a un control eficient, a la plaça de Catalunya el canvi d'any ha minvat els seus efectes, i així ens vol trametre un missatge encoratjador. El que no ens ha explicat és com el desastre s'ha deslocalitzat, escampant-se per molts altres llocs que ahir em proporcionaven una vergonya difícil de superar quan a les deu del matí, molts estrangers contemplaven aquest 'paisatge' i s'enduien cap a casa seva la més desencisadora imatge que podem donar de la nostra ciutat. No es tracta d'un problema específic de Barcelona; la decadent cultura en la que vivim afecta arreu de la mateixa manera.
Cada cop és més evident com van fugint les bones maneres socials, la urbanitat, el saber-se comportar entre mig dels altres. La grolleria s'escampa acceleradament. Són molts els ciutadans que han après a reclamar drets, tots els drets, sense sentir-se afectats per cap obligació. Drets si, deures no. Entre moltes altres ocasions, com he dit, en el matí del Cap d'Any teníem una prova indiscutible. Una part, petita però no tant, dels nostres conciutadans havien fruit d'una 'farra' extraordinària, devastant l'espai públic. Per a ells, si no hi ha 'orgia destructiva', si no s'envolten de deixalles i trencadisses, no hi ha entreteniment. El problema és que 'la batalla' només es produeix en detriment dels espais públics. La destrossa no la fan a casa, trencant les pertinences pròpies o les dels amics; s'ha de produir sobre els bens públics, aquells que són de tots.
A més, es gaudeix de les manifestacions de rebuig que generen. Evidentment, els que s'apropien del dret a destruir, no consideren que els altres puguin tenir el dret a exigir respecte i capteniment. Ahir vaig poder veure dues vomitades sobre dos seients de motos aparcades de cantó. Pel que es veia, es notava que provenien de dues persones diferents. Fins i tot en situacions tan lamentables es pot ser un gran .... (més val no concloure la frase). El 19 de novembre de 2007, en un article publicat a aquesta mateixa revista, en Ramon Folch ens deia que 'les persones incivils no mereixen compartir l'espai urbà amb els ciutadans pròpiament dits, fins que no siguin convenientment educades.' Totalment d'acord. Per poder superar aquesta més que dramàtica situació, ens hem d'esforçar molt en fer agafar consciència, sensibilitzar i motivar a les persones deseducades del nostre entorn social. Però si finalment no ens en sortim, llavors el que cal és actuar amb fermesa, en defensa d'un bé, l'espai públic, que és de tots i ho ha de seguir sent. Mai he estat partidari de només prohibir: crec que les persones han de poder intervenir raonablement i amb la màxima llibertat en el seu medi vital.
Prohibir no, ... però permetre qualsevol cosa tampoc. Quan s'esgoten les mesures pròpies de la cohabitació en l'espai públic, aleshores és indispensable la contundència. Sembla que s'acosta el moment. Perquè, a més d'estar fracassant en la transmissió d'una cultura ciutadana autèntica, resulta que també estem fracassant pel fet d'acceptar unes més que dubtoses permissivitats. Aquesta és, per a mi, una altra qüestió preocupant.
La nit de Cap d'Any no hi ha hagut 'batalla' a tot arreu. Hi ha zones d'esbarjo i concentració de persones que normalment no s'embruten, ni tan sols en els dies assenyalats, mentre que n'hi ha d'altres on és habitual que hi hagi destrosses. Per què passa això ? Doncs permeteu-me que ho digui sense embuts: es produeixen ambdues situacions perquè hi ha negoci en tots dos sentits. Hi ha negoci en el fet de mantenir determinats espais nets, cultes, continguts i avinents. I també és negoci que hi hagi disbauxa, molèstia als altres i deteriorament físic de determinats indrets de la ciutat.
Tots ho sabem i també ho saben els que gestionen l'ordre als espais públics. De supervisió municipal n'hi ha a tot arreu, però la resposta no és isotròpica, i les actuacions tampoc. De la mateixa manera que als voltants del camp del Barça en determinades estones es pugui aparcar ocupant al llarg i a l'ample tot l'espai públic sense que passi rés, i en canvi en altres llocs de la ciutat no és possible un estacionament indegut, hi ha espais urbans on el desordre està molt menys intervingut que en d'altres. Per acabar vull dir molt clarament que no accepto 'ser cornut i pagar el beure'.
A més de passar una molt mala estona en la contemplació de la meva ciutat, violada lamentablement, i d'haver de reparar novament la roda punxada de la meva bicicleta pels vidres trencats simplement per un plaer equivocat d'algú, tampoc admeto que els meus diners, els que aporto acuradament a través els meus impostos, hagin de destinar-se a pagar inoportunes reparacions extraordinàries i neteges intenses de carrers, places i parcs, en comptes de ser emprats positivament en la construcció, la readaptació i la millora qualitativa d'allò que em pertany totalment, de forma compartida amb tots els altres: l'espai públic de la meva ciutat.
