De genolls, picava els panots amb la maceta de goma (abans, les macetes eren de fusta, però ara tenen el capçal de cautxú, veig). Jo m'esperava al semàfor i ell anivellava l'enrajolat que acabava de canviar. Un altre operari rejuntava amb lletada de ciment la vorera renovada. "Demà tothom la trepitjarà amb completa indiferència", vaig pensar. Ningú es fixa en les mans que col·loquen panots.
Ni en les que asfalten. Ni en les que reguen els arbres o escombren els carrers. La indiferència es lleva cada dia amb la ciutat. Més ben dit: l'anonimat. No som indiferents al bon funcionament de les coses compartides. Simplement, ignorem qui se n'ocupa. Les coses es fan en silenci, tothom se'n serveix d'esma.
Cada vegada que un col·lega campanut subratlla la pretesa importància d'alguna iniciativa intel·lectual més o menys especulativa, penso que esmorzem calent perquè els forners es lleven de matinada. Això sí que és important. Si més no, és bàsic. Exacte: les coses importants són precedides per les bàsiques. Les iniciatives suposadament excel·lents del meu col·lega excels reposen sobre el pa del seu forner.
Moltes coses bàsiques depenen avui dia de mà d'obra immigrada. L'home dels panots es dirigia en àrab al seu company de brigada. Fins fa quatre dies, eren quasi tots andalusos o murcians; ara fan de capatassos o fins i tot de petits empresaris. De sempre, a la ciutat conflueixen inquietuds i serveis, il·lusions i destreses. La ciutat és el carrer, l'intercanvi de coses bàsiques per unes altres d'importants.
Campoamor
Clara Campoamor va fer una cosa bàsica important. Aconseguí que la Constitució republicana reconegués a les dones el dret a votar. Fins a l'any 1931, les dones podien ser votades -ella mateixa era diputada a Corts-, però, paradoxalment, no podien emetre el seu vot. Campoamor fou combatuda pels partits de la dreta, per raons ideològiques, però també pels de l'esquerra, per raons tàctiques. Hagué d'abandonar el seu propi partit i cap altre no l'admeté.
L'esquerra deia que les dones de l'època eren ignorants i conservadores. Resultava circumstancialment cert, fins al punt que les primeres eleccions ajustades a la nova Constitució, l'any 1933, donaren el triomf a la dreta, en part a causa de l'acabat d'estrenar vot femení. Clara Campoamor perdé el seu escó i passà un calvari d'insults i desqualificacions. Significativament, l'any 1936 publicà "Mi pecado mortal: el voto femenino y yo" i s'exilià. Franco la condemnà a dotze anys de presó, si tornava. Morí a Lausana l'any 1972.
La ciutat de Sevilla li ha dedicat un monument, delicat i preciós, a la Cuesta del Rosario. Evoca la seva tasca, bàsica i importantíssima, a favors dels drets dels infants i de la dona. Fruit de la sensibilitat d'Anna Jonsson, és una petita composició de bronze amb una nena llegint, envoltada de bestioles encuriosides i de llibres amb títols suggerents: "Historias violetas, "Historias según", "Historias de la verdad verdadera"...
El monument reconeix la tasca de l'escultora i dels donants, però no la dels seus paletes i fonedors. Són gent anònima, com la que posa panots o els rejunta. Voten, però mai no seran votats. Els qui fan coses importants haurien de tenir més present els qui, homes o dones, asseguren les bàsiques. Clara Campoamor hi estaria d'acord, em sembla.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
