Louis Pasteur, fill d'un blanquer del Franc Comtat, era un discret professor de química. Havia estat format en l'aleshores generalitzada creença que els processos fermentatius eren de caràcter químic. Però els seus experiments li indicaren que no. Remant contracorrent, demostrà que eren de natura biològica. Revolucionà l'empíric món de l'enologia fent veure que el most de raïm esdevenia vi per obra d'un fong microscòpic del grup dels llevats. El mateix llevat produïa cervesa a partir d'ordi macerat, wort de whisky a partir de cereals maltejats i pa a partir de farina pastada amb aigua.
Pasteur també s'adonà que la llet es convertia en formatge per mecanismes semblants, bé que a causa d'altres microbis, concretament de bacteris i de fongs diferents dels llevats. Arreu hi havia microbis que feien de tot, bo i dolent. L'any 1862 descobrí que petits xocs tèrmics mataven els microorganismes sense malmetre el producte. D'aquesta tècnica, amplament utilitzada, se'n diu, és clar, pasteurització.
Totes aquestes sorprenents descobertes anaren més enllà del món alimentari. Afectaren també la medicina. I de quina manera. Pasteur demostrà que un sens fi de malalties eren obra de microbis, sobretot de bacteris. S'adonà de les reaccions immunitàries i concebé l'astúcia de vaccinació. Passaren anys fins que els quimioteràpics primer i els antibiòtics després foren capaços de combatre eficaçment els microorganismes patògens, però la medicina féu un tomb irreversible des de la descoberta de l'origen al·lòcton i biològic de les malalties infeccioses. Irreversible i positiu, però no exempt de problemes processals.
Bernard
A partir de Pasteur, el metge de malalts comença a veure's desplaçat pel metge de malalties. Més que els tuberculosos, interessava la tuberculosi. Quedava en certa manera descavalcada, així, la línia iniciada pel gran fisiòleg Claude Bernard, col·lega de Pasteur i coinventor del procés de pasteurització. Bernard era un home esquerp i emocionalment inestable. Cometé errors d'apreciació i es féu malveure, però creà la medicina experimental i aclarí nombrosos processos fisiològics. Per a ell, la malaltia no s'entenia, si no es comprenia el malalt.
Els antibiòtics, la cirurgia i les modernes tècniques diagnòstiques han escorat la medicina convencional al·lopàtica. Ja no es palpa el malalt, ni se l'ausculta. Sobretot, no se l'escolta. A fons, vull dir. Se'l mostreja i se li recepta. O se l'opera. D'aquí l'interès creixent per les anomenades medicines alternatives, que a vegades són pràctiques empíriques més o menys eficaces, a vegades mera xerrameca, més rarament paradigmes mèdics diferents, però científicament rigorosos. És una llàstima, perquè la confusió dificulta l'emergència d'una medicina per a malalts ajustada als coneixements moderns.
Passa el mateix amb el sostenibilisme, que ve a ser una manera bernardiana de millorar l'aproximació pasteuriana al sistema productiu i socioambiental. L'interès de les persones és desplaçat per la pretesa eficàcia dels processos econòmics. Es combaten les crisis econòmiques a cop de recepta bancària, tot prescindint de la ciutadania. Es volen eradicar les malalties financeres al marge de la salut socioeconòmica, falaçment equiparada al creixement. Mai no havíem sabut tant. Mai no n'havíem tret tan mal partit.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
