L'11 de juliol de 1999, fa deu anys justos, ens deixà Pere Duran Farell, enginyer, empresari, promotor cultural i home de consens em temps d'acritud. El seu enterrament convocà multituds. Molts vam sentir-ne la mort, tots vam sofrir-ne la pèrdua. M'honorà amb la seva confiança professional havent-ne honorat primer amb la seva amistat personal. El seu sobtat traspàs em trobà fent classe fora de Barcelona, lluny del nostre entorn compartit. Em va semblar que era on no havia de ser. Per això vaig escriure, des de la distància, unes notes que ara vull rescatar i completar.
"L'important són les persones, creu-me", em deia. Tenia raó, només cal veure empreses i institucions menades per aquest o per aquell altre. Amb quasi vuit dècades a l'esquena ‑malgrat tenir-me com a assessor, em duia un quart de segle‑ i amb una més que merescuda jubilació a la butxaca seguia bregant com un jovenet. Presidia la Fundació Catalana de Gas (actualment, Fundació Gas Natural), la Fundación Ortega y Gasset, la Junta d'Accionistes de Gas Natural i el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de la Generalitat, organisme que ell mateix havia propiciat. Els presidia a la seva manera, que vol dir dinamitzant-los amb un entusiasme que esgotava. "Et cuides massa", em deia quan jo renunciava al vi per dinar. Ell vivia en una permanent joventut mental.
Pere Duran presidí les corporacions industrials i energètiques de més volada, fins i tot en ple franquisme, perquè ningú no escull els temps en que li toca de viure. Dugué l'energia nuclear a Catalunya. Cregué que era la millor opció i en això discrepàvem. Però Pere Duran era respectat fins pels ecologistes més acèrrims. També pels sindicalistes, entre altres coses perquè havia advocat arriscadament per la legalització de Comissions Obreres quan era delicte afiliar-s'hi. Demòcrata convençut, hagué de tractar Franco, i no pas poc. "Li deia coses que el deixaven clavat", m'explicava. Fins i tot Franco el respectava. Hi havia quelcom de màgic en la seva seductora manera de fer, delicada però tallant: "suaviter in modo, fortiter in re". Això explica l'habilitat amb què gestionà la delicada fusió de Catalana de Gas amb Gas Madrid que donà lloc a Gas Natural.
Quan va morir, alguns se sorprengueren en veure les mostres de condol de Joan Carles I, de Gadafi, de Buteklika o de Fidel Castro. És que Duran s'hi relacionava, i amb altres reis i presidents, amb tota naturalitat. La geografia del gas natural i de les idees efervescents era el seu territori quotidià. Per això canvià el gas d'hulla de la vella Catalana de Gas per un gas natural el compromís de subministrament del qual prenegocià amb Ben Bella i els dirigents algerians quan encara eren perseguits membres del FLN (de fet, els ajudà i acollí en diverses ocasions). Passàvem hores parlant de tot plegat. Dibuixàvem estratègies sostenibilistes de futur i també compartíem històries viscudes, cadascú pel seu costat, en les nostres incursions africanes i llatinoamericanes.
Era un apassionat de l'arqueologia i de la botànica. Em preguntava pels seus cactus. En tenia una col·lecció formidable que ell mateix cuidava amb gran cura. Havia recol·lectat aquells cactus i tot d'altres plantes suculentes en infinitat d'expedicions americanes i africanes, de la mateixa manera que havia excavat personalment diversos jaciments arqueològics, part de les peces resultat dels quals tenia exposades en un esplèndid museu particular. Era sorprenent. Aquell executiu de volada, aquell enginyer de la Maquinista, d'Hidroelèctrica o de Catalana de Gas, era també arqueòleg i jardiner. Així que, tot d'una, arraconàvem els hidrocarburs i els plans estratègics i ens embrancàvem amb els àloes i els paquipòdiums.
Recordo aquell dia i aquell acte en què, a Bermejo, al sud de Bolívia, l'emoció li entelà els seus ullets enjogassats. La senyora Celia Domingo, líder veïnal, li passà pel coll un rutilant collaret de paperets de coloraines, a manca de flors. "¡Muchas gracias, don Pedro!". Estava sincerament agraïda i ell ho sabia. Ho sabia i sobreeixia de satisfacció. Era el 26 d'agost de 1997 i Duran Farell, al seus setanta-sis anys, acabava d'inaugurar el sistema de sanejament del barri, una cosa banal a qualsevol ciutat europea, però singular i transcendent en aquell apartat racó del tròpic bolivià, sobretot perquè l'havien construït amb les seves mans els mateixos veïns. Es tractava d'un operació de desenvolupament endogen concebuda pel Foro Latinoamericano de Ciencias Ambientales i suportada econòmicament per la Fundació Catalana de Gas. Ens abraçàrem en silenci, perquè també jo tenia prou feina a contenir les llàgrimes.
"Com puc passar de Salta a Atacama?", em preguntà al cap de poc. Li vaig proposar un recorregut duríssim a través dels Andes, amb guèisers inclosos. El va fer. Ell i la seva esposa van fer, als seus anys, el que hauria acovardit molta gent jove. Però és que Pere Duran i Montserrat Vall-llosera havien recorregut per lliure quasi tots els deserts del món. Amb prou recursos per anar-se'n a les platges de Tahití, preferien la tenda i la soledat del Sàhara, la meravella d'estar sols amb ells mateixos. Adoraven el desert perquè és ple d'espai. Ens prometíem un viatge compartit que mai arribàrem a fer. Els vaig dedicar "La dèria de mirar", publicat l'any després del traspàs d'en Pere.
