Pobres boscos centenaris

Entre 2009-10 el Centre de Recerques i Aplicacions Forestals, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dur a terme, per encàrrec del desaparegut Departament de Medi Ambient i Habitatge, un inventari de boscos singulars de Catalunya, entre els quals es compten els petits boscos centenaris (en termes ecològics en diríem madurs o premadurs) que ens resten. Els seu propòsit era "catalogar els millors boscos a escala comarcal i de país, atenent als diversos usos i valors del bosc".

(F)

Lamentablement, aquell Inventari, com tants d'altres treballs importants per a la conservació del patrimoni natural, pagats amb diner públic, no va donar peu a mesures de protecció, va quedar desat; no s'ha fet assequible per internet, ni es va trametre a les oficines territorials de l'administració forestal.

Aquell inventari incloïa diversos tipus de boscos singulars, d´entre els quals destaquen, pel seu valor científic i ecològic, els boscos vells o centenaris, dels quals en va inventariar uns 200 seleccionats com a representatius de la diversitat forestal de Catalunya, la superfície total dels quals és, només, de 3.200 ha. Es tracta de rodals petits, generalment inferiors a 10 ha, enclavats dins de boscos mediocres, que s'han lliurat de les tales forestals i dels incendis des de fa segles, i que per això tenen una vàlua científica, ecològica i estètica excepcionals.

Ara bé, resulta que pràcticament el 80% de la superfície d'aquests boscos venerables està fora d'espais naturals de protecció especial, i només està efectivament protegit un 10%, en números rodons. Efectivament,  vol dir que han estat declarats reserves naturals, o que s'ha adquirit per protegir-lo o, si més no, se n'han adquirit els dret de talla, mitjançant algun acord de custòdia amb la propietat. Per tant, la major part (90%) de la superfície de boscos centenaris del nostre país es troba desprotegida, a efectes pràctics, encara que siguin dins de del Pla d'espais d'interès natural o de la xarxa Natura 2000.

(F)

La majoria d'aquests boscos centenaris desprotegits són de propietat privada. La crisi econòmica ha fet reactivar l'activitat forestal, que havia decaigut molt abans del 2008, però com que els preus fan poc viable l'aprofitament forestal de la majoria de boscos del país, el propietaris demanen autorització per tallar els boscos centenaris més assequibles, o per executar el pla tècnic simple de gestió forestal, que molt sovint ni els considera. Quan això s'esdevé, reben el permís sense problemes i els tallen, per obtenir un benefici del tot legítim.  Resultat: s'estima que, aproximadament, la tercera part dels boscos vells que figuraven inclosos a l'Inventari del CREAF han estat tallats. Això no vol dir que hagi desaparegut el bosc, sinó que ha perdut el valor excepcional que tenia abans, un valor que no és recuperable a l'escala de les nostres vides, ni dels nostres néts, perquè era el resultat de segles.

La comarca de la Garrotxa  és la que té més superfície forestal autòctona de Catalunya i fou la primera on, a l'any 2004, la Institució Catalana d'Història Natural va inventariar els boscos madurs Doncs bé, segons els autors de l'inventari comarcal, aquests darrers cinc anys s'han tallat pràcticament tots els boscos centenaris que quedaven fora del Parc natural de la zona volcànica de la Garrotxa amb una sola excepció, que es va poder salvar 'in extremis': 15 ha d'una magnífica fageda centenària, al Bac de les Olletes, dins de l'Espai d'Interès Natural del Collsacabra.

(F)

Quin impacte ha tingut la talla d'aquests boscos centenaris en la biodiversitat? Podem suposar que alt, però cal reconèixer que s'ignora, perquè la major part d'aquests boscos excepcionals han estat tallats abans de que s'hi haguessin fet inventaris. Tanmateix, en els pocs casos que s'havien fet prospeccions científiques, havien aparegut quasi sempre espècies noves per a la comarca o el país, de vegades fins i tot per a la ciència. Seguint amb exemple de la Garrotxa, un sol estudi dels líquens presents en tres rodals d'alzinars vells a realitzat l'any 2007 pels botànics E. Llop, A. Llongan i A. Gómez-Bolea, de la Universitat de Barcelona, va identificar un total de 112 espècies de líquens diferents, de les quals 45 eren desconegudes a la Garrotxa.

(F)

Com és possible que una pèrdua d'aquesta magnitud hagi esdevingut legal? Senzillament, perquè vivim en una societat on la visió reduccionista que encara impera no va més enllà de considerar que a aquests boscos venerables  "ja els havia arribat el torn de l'aprofitament", i és cega a qualsevol altre valor diferent del de la fusta, la llenya o la biomassa...com ara els valors científics, estètics, simbòlics, espirituals, a més del valor que tenen per a la salut ...que, tanmateix, reconeixen la majoria de persones sensibles a la bellesa majestuosa i dels boscos centenaris. Uns valors que, amb una mica de creativitat, podrien generar uns beneficis econòmics molt superiors que no pas els que dona la seva tala, com demostren tantes iniciatives desenvolupades al centre d'Europa.

(F)

Fins aquí el problema. Examinem ara possibles solucions. Una de les vies més efectives pot ser la que indica el Reglament Comunitari de Desenvolupament Rural: la compensació econòmica dels drets de tala en indrets de gran valor ecològic, via que s'aplica a tota la Unió Europea, però no a Catalunya en aquests moments. Aquesta és la via que la Xarxa de Custòdia de Territori, i les entitats a ella vinculades, malden per impulsar des de fa anys.  Si es fes així, quant valdria protegir aquests boscos venerables, comprant-ne els drets de talla als propietaris que no tinguin interès en conservar-los?  Tenim una bona referència: les compensacions que la Diputació de Girona va pagar per mitjà del programa Sèlvans quan va adquirir els drets de tallada d'una cinquantena de rodals forestals madurs de la demarcació gironina  per crear mircroreserves forestals, que pujaven entre 1000-2000 euros/ha. Consegüentment, es pot estimar que amb uns 4-5 milions d'euros es podrien comprar tots els drets de talla  -per 25 anys, sinó més- de tots els boscos centenaris amenaçats que resten a Catalunya. L'impediment no és, doncs, econòmic, sinó d'una altra mena de misèria.  

Si les tendències actuals segueixen endavant, i el procés sobiranista segueix el seu camí, ens podríem trobar que quan Catalunya esdevingui un estat -independent, interdependent o federat-  la majoria dels nostres boscos centenaris, testimonis venerables que han sobreviscut d'abans de l'infaust Decret de Nova Planta hagin esta tallats, per inconsciència d'uns, ignorància dels altres i passivitat d'aquells que ho podrien haver evitat!