Sense demanar-me parer, em van fer de la Confraria del Nen Jesús de Praga. Coses del maristes d'aleshores. No fèiem res d'especial, tret de penjar-nos la medalla corresponent durant la missa i cantar un himne impossible: "A tus plantas, ¡oh Niño de Praga!, ya no existe en la Tierra dolor, nuestro pecho de dicha se embriaga, nuestro ser se conmueve de amor"...
El Nen Jesús de Praga tenia un altar a la capella del col·legi, que també era la parròquia de Sant Francesc de Sales, al Passeig de Sant Joan de Barcelona. Els maristes mantenien un litigi amb el bisbat per aquest ús compartit. L'any 1945 havien comprat a les monges saleses església i convent, notable conjunt neogòtic de Joan Martorell, mestre de Gaudí, que convertiren en col·legi. Hi vaig fer primària i secundària.
El Pražské Jezulátko és una imatge espanyola de cera, benedicant, vestida amb flamants mantells brodats i coronada. La "nostra" còpia duia una bola del món en una mà esquerra amagada dins la màniga. Es veu que l'original va perdre les mans en els conflictes de religió del segle XVII i es tractava de deixar-ne constància. Aquell Jesuset manxol em tenia desconcertat.
D'on els venia, als maristes, la devoció pel Nen Jesús de Praga? Suposo que era la seva contribució a la conversió de Rússia, objectiu de les nostres indefallents pregàries. Praga no és a Rússia, però els txecs també eren comunistes i venia a ser el mateix. El convent dels carmelites on es venera el Pražské Jezulátko estava aleshores oficialment clausurat, de manera que les nostres oracions eren crucials.
Atocha
Hi ha més Nens Jesús pel món. Una noia que seia al meu costat en un vol a Colòmbia, desplegà la tauleta i hi entronitzà un Nen Jesús vestit de pelegrí. Així volava més tranquil·la, es veu. "Es el Niño Jesús de Atocha", manifestà. Vaig agrair als maristes la seva inclinació pel Nen Jesús de Praga. Ser de la Confraria del Niño Jesús de Atocha hauria estat massa fort. Es veu que és una devoció mexicana, molt invocada pels narcotraficants...
Atocha no és Praga. Cap altra ciutat no és com Praga, de fet. Els barris de Staré Město, Josefov, Malá Strana i Hradčany constitueixen un dels conjunts urbans més bells i fascinants del món. Son la reformulació renaixentista i barroca de la Praga medieval que sentí les arravatades predicacions de Jan Hus. Encara faltava un segle per Luter, però Hus ja posà de capgirells la decaiguda església romana. El van cremar viu l'any 1415, per sàvia decisió del concili de Constança. Massa tard, la flama de la reforma ja estava encesa.
El Nen Jesús de Praga és catòlic. Vull dir que representa una advocació nascuda de la contrareforma tridentina. Deu tenir un conflicte gros, pobret, perquè, ateses les nostres pregàries i esbaldida la bèstia comunista, ara resulta que els txecs es declaren no creients o fins i tot hussites altre cop. El corrent hussita retornà amb la independència txeca de 1918 i esdevingué església separada de Roma l'any 1920. És un no parar.
En tretze anys, els maristes no em van explicar res de tot això. Em pregunto si ho saben els intrèpids turistes que, al darrere dels paraigües que els guies branden com estendards, recorren en massa la ciutat actual. Em temo que no. Als Nens Jesús, de Praga o d'Atocha (festivitat, l'1 de gener), els deu amoïnar tanta indiferència.