Els Mossos d'Esquadra han decomissat, a l'aeroport del Prat, una partida de 24 quilos de qat i han detingut el seu portador. La premsa n'ha donat notícia amb un punt d'alarma: una droga nova. Ni nova, ni droga. El qat és una planta (Catha edulis), mastegada diàriament i des de temps immemorial per milions d'àrabs i subsaharians. Decomissar 24 quilos de qat a Barcelona és com decomissar deu cartons de Ducados a Sanà i detenir l'estanquer que els transportava. Vist des del Iemen, la notícia fa morir de riure. Cada tarda, milions de iemenites s'asseuen en grups i fan petar la xerrada mentre esfullen i masteguen les branquetes del qat que acaben de comprar a la parada del xamfrà. Això sí: els brots de qat contenen molt petites dosis de catinona, que és un alcaloide amfetamínic.
El consum massiu de qat és un problema social al Iemen o a Etiòpia, com el tabaquisme o l'alcoholisme al nostre país, però entre el qat i les amfetamines hi ha la mateixa distància que entre les fulles de coca i la cocaïna. Una cosa és beure vi i una altra emborratxar-se. La nicotina del tabac és un alcaloide; la teobromina de la xocolata, també. Tots els alcaloides són estimulants i addictius, per això agraden. Com l'alcohol. Es tracta de discernir entre el cacau, la xocolata desfeta i el consum patològic de teobromina, o entre el plaer de fumar un havà i el vici deleteri d'encendre una cigarreta amb la burilla de l'anterior. Les àvies feien amoroses infusions de cascall per adormir els néts inquiets: el principi tranquil·litzant és l'opi, que conté morfina, esglaó cap a l'heroïna.
Què, com i quant. El consum addictiu de patates fregides és una anomalia alimentària seriosa als Estats Units. No banalitzo el drama de les drogoaddiccions deletèries. Dic que entre l'heroïna i les patates “chips” hi ha un amplíssim ventall de situacions. Poques metzines no maten. I molta virtut, embafa.
VELS
Les cultures edulcoren les seves febleses addictives endògenes. Fins i tot les exalcen. El vi és objecte de culte en el nostre context cultural i vehicle del vici en l'ortodòxia islàmica (que condemna igualment el pernil i la carn magra). La coca és tan venerada per les cultures andines com mal vista d'Occident estant. La llista d'alcaloides sagrats o pecaminosos en funció del jutge que els pondera és molt llarga. No ens ha de preocupar la virtut, sinó la salut. El problema no és el pecat del viciós, sinó els llindars patològics de l'addicció.
La notícia del decomís de qat a l'aeroport barceloní coincidí amb un acudit de Ferreres a “Animus iocandi” en què una monja amb toca i mantell deia d'unes musulmanes amb vel: “Amb el cap tapat, que viuen a l'Edat Mitjana, encara?”. La cultura jerarquitza els valors. Cava sí i qat no? El prejudici dificulta el judici. Això sí: les idees, sense vels. Per exemple: no hi ha drogues benignes, només dosis prou baixes. Ponderació prudent no és permissivitat irresponsable.
