Qüestió de creure-s'ho (per José Luis Gallego)

Aquests dies em demanen molt la meva opinió sobre el possible oportunisme d'Al Gore i en especial sobre el fet que, malgrat haver pujat ara al carro de la lluita del canvi climàtic, no va referenciar aquest concepte quan era vicepresident dels EUA o durant la campanya del 2000. I la meva resposta és sempre la de sortir en la seva defensa i destacar el caràcter honest, sincer i altament valuós de la seva tasca. Ja us he comentat en alguna ocasió que fa anys que volto pels casals de gent gran, els centres cívics i les escoles amb un 'power point' sobre el canvi climàtic. De tant en tant el vaig actualitzant, a mesura que surten noves dades o que arriben els informes de l'IPCC. Vaig traient imatges d'aquí i afegint d'altres allà. Però bàsicament aquesta xerrada té ja prop de cinc anys i no l'he hagut de retocar gaire. Recordo que vaig veure per primera vegada el documental 'Una Veritat Incòmoda', amb el professor Ramon Folch. Em van acompanyar la meva dona i el meu fill gran. A mesura que anaven passant les imatges la meva dona m'anava donant cops de colze 'mira, aquesta imatge és de la teva xerrada' mentre que el nen li deia a l'orella 'mira, és el que diu el papa'. Jo estava tant emocionat que no sabia si el que tenia al davant la pantalla era Al Gore o el propi professor Folch. Perquè? Doncs perquè tot allò que exposava Gore jo ja li havia escoltat feia anys al mestre. La gràfica de Mauna Loa, la del creixement de població, la de l'efecte hivernacle, la del planeta de l'Apol·lo 17, el Katrina i el 'Kili', fins i tot la foto d'en Roger Revelle... gairebé totes les que anaven passant per la pantalla gran formaven part, efectivament, del nucli central de la meva pròpia xerrada. I la meva emoció no era tant per l'excel·lent muntatge, el gran desplegament de mitjans amb els que tenia la sort de treballar Al Gore, sinó per la coincidència absoluta en el missatge. Era en Folch qui estava allà plantat al mig d'aquella sala envoltada d'un públic absort. Però també eren la resta de la gent a la que tant m'estimo i tant respecto i de la que tant he après al llarg d'aquests anys de feina en la divulgació ambiental. La veritat d'Al Gore és la nostra veritat. Ell és un dels nostres i qui es sent incòmode amb el seu èxit és perquè no s'ho acaba de creure tot això. L'extraordinària acollida que està tenint el seu missatge, que és el nostre, ens ha d'omplir d'orgull. Aquí som tots un equip, com més gent siguem millor per a tots perquè el que compta és anar fent consciència, arribar cada dia a més ciutadans, socialitzar al màxim els conceptes, divulgar, seduir, arribar al cor de la gent...i això és el que està aconseguint Al Gore amb el seu documental i el seu llibre. Tots tenim coses a aprendre i aspectes a millorar, tots tenim uns legítims interessos personals, tots tenim un cert afany de protagonisme. Però... Qui és que reparteix els carnets d'ecologista aquí? Qui es creu amb l'autoritat moral màxima per determinar qui està legitimat o no per lluitar a favor del medi ambient? És que ens posarem ara a demanar certificats de penals a la gent que està tirant del carro en la mateixa direcció que nosaltres? I us dic tot això perquè les veus crítiques amb l'excel·lent tasca que esta fent Al Gore m'arriben també d'entre nosaltres. I això no pot ser, companys. Mireu, si entrem en aquestes dinàmiques autodestructives tan pròpies del moviment ecologista (per això estem on estem) si continuem posant-li el dit a l'ull a la gent vàlida que tenim a l'equip, només perquè ens creiem amb més dret que ells a representar no sé quina estranya cosa, no anirem en lloc. I a mi, com a tots els que defensem la Terra, l'únic que m'importa és arribar a poder portar un dia al meu net al mateix racó de bosc on el meu avi em va ensenyar a collir rovellons quan ni tan sols m'aguantava dret. Intentar encomanar-li en directe la passió pels ocells en un aguait del Delta. Sortir a agafar cuques de llum les nits d'estiu i jugar a qui veu abans la primera oreneta a la primavera. I gràcies a que tenim a Al Gore amb nosaltres és probable que ho aconseguim. És qüestió de creure-s'ho. Som-hi doncs, deixem-nos de discussions estúpides i mirem de donar-li pedals que fa pujada. Seguim a en Gore, que ha agafat embranzida.