Eficiència, transparència, solidaritat... Pot escapar la gestió de l'aigua al patrimoni de la retòrica política i les bones intencions? És difícil -l'últim episodi de sequera a Catalunya ho evidencia- i tanmateix radicalment urgent. Ho hauria de ser, pels 1.800 milions de nens que moren cada any, per no tenir accés a aigua potable. O almenys pels 3.000 milions de persones que al 2025 patiran ja d'estrès hídric, -un 85% de la població en algunes àrees com l'Àfrica Subsahariana.
Existeix el que hom anomena ‘crisis mundial de l'aigua'. Però no per l'esgotament del recurs. Consumim de fet només un 7% dels recursos hídrics disponibles al planeta. Ara bé, la crisi està relacionada amb una distribució irregular ( un islandès disposa de 575.000 m3 /any, un libi disposa de 104 m3), el fort creixement demogràfic, els canvis en el consum lligats al nivell de vida i la irrigació en agricultura - durant el segle XX la població es va duplicar però el consum d'aigua es va multiplicar per 6- la contaminació generalitzada dels recursos hídrics, -que minva l'oferta d'un recurs finit - la urbanització intensiva o l'escalfament global del planeta...
(F)
A aquest panorama hem de sumar el fet que el 60% dels fluxos fluvials al món pertanyen a conques hidrogràfiques (263) internacionals. Això vol dir que gairebé la meitat de la superfície terrestre és aigua que es mou travessant fronteres. Aquesta situació, i algunes tensions que s'han produït en les últimes dècades (Síria e Iraq versus Turquia; Israel versus Jordània, Síria i Liban, Egipte versus Etiòpia...) ha portat als experts a predir un món que esclatarà en conflictes per l'or blau. No obstant, si fem una ullada a qualsevol cronologia de conflictes per l'aigua, aquesta no ha estat el motiu principal sinó un arma més per atacar o pressionar la població civil per altres conflictes.En canvi es cert que la cooperació funciona. De fet tenim models vàlids: els sistemes de cooperació voluntària de la conca del Colúmbia; la Convenció sobre la Protecció i Gestió del Danubi que comparteixen 19 països- o l'acord d'aprofitament i protecció de l'aqüífer de Guaraní, que nodreix 4 països.
El repte és doncs apostar per una cooperació real, a partir d'organismes supranacionals lligats a les conques hidrogràfiques que garanteixin tant el dret a l'aigua com la salut ambiental del propi recurs, així com l'intercanvi -energia hidroelèctrica, recursos agrícoles, etc... -d'acord amb els avantatges comparatius dels diferents usuaris de la conca. És fonamental igualment tenir un criteri previ a l'assignació de recursos hídrics basat en esquemes d'objectius de desenvolupament, polítiques d'ús i models de gestió que posin en pràctica els models conceptuals, establint mecanismes de participació social en la planificació, gestió i control de les polítiques d'aigua. Això podria ser un bon model per governar l'aigua, o podria ser més retòrica. El cas és que mentre sonen veus apocalíptiques sobre les futures ‘guerres de l'aigua' s'ha de treballar en la cooperació. No podem fracassar per no disposar de canals diàfans entre població i govern en aquest tema. Exigim-los doncs.
*Article publicat a l'Avui
