El senyor García-Margallo es va estrenar com a ministre d'afers estrangers espanyol increpant el seu col·lega britànic amb un castís "¡Gibraltar españo!", tots ho vam poder veure per televisió. Un prodigi de tacte diplomàtic. Ara declara repetidament que una Catalunya independent no seria mai admesa a la Unió Europea perquè el procés hauria violat lleis espanyoles (que violenten drets bàsics i que alguns com ell prou s'ocupen d'evitar que es canviïn). Tothom és lliure de vaticinar i opinar. Que resulti creïble ja és una altra cosa.
La Generalitat de Catalunya acaba d'aprovar una avançada Estratègia Catalana d'Adaptació al Canvi Climàtic. Catalunya es prepara per fer front a les mutacions meteorològiques i territorials que ens esperen. El secretari d'estat de medi ambient espanyol acaba de dir que "el canvi climàtic, ni el neguem ni l'afirmem" De fet, Catalunya, amb una roda descarrilada fruit de la seva dependència política, ha anat arrenglerant-se amb les directives europees. Espanya no tant.
Alguns exemples. El passat 4 d'octubre, el Tribunal de Justícia Europeu emeté sentència condemnatòria contra Espanya per incompliment de la Directiva Marc de l'Aigua en matèria de conques hidrogràfiques, excepte en el cas de Catalunya (ho diu explícitament la sentència). Catalunya, en la línia de la UE, supera netament Espanya en objectius de mitigació i adaptació al canvi climàtic o sobre la Directiva de Control Integrat de la Contaminació. Mentre que a Catalunya la recollida selectiva de residus municipals arriba al 40%, a Espanya no supera el 18%. Etcètera.
No sé què li sembla tot això al senyor ministre. Sabem de la seva preocupació per les formes jurídiques. Pel sentit del dret ja no en tenim constància. Per ara, qui s'arrenglera ambientalment amb la Unió Europea és Catalunya. Són coses que fan pensar...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
