Reforma fiscal verda: transparència, informació i negociació (per Lluís Reales)

28/11/2003 - 00:00
El número 34 de la Revista Medi Ambient, tecnologia i cultura, i que s'ha publicat fa unes setmanes, tracta monogràficament sobre Fiscalitat Ambiental, un tema de plena actualitat i sobre el qual aporten arguments i reflexions diferents experts en la matèria. El número íntegre es pot consultar per internet. Conté articles de d'Ignasi Doñate, advocat expert en temes ambientals; Tulio Rosembuj, catedràtic de Dret Tributari per la Universitat de Barcelona; Yanna G. Franco i Pedro M. Herrera, professors de la Universitat Complutense de Madrid; Joan Buades, exdiputat d'Els Verds al Parlament de les Illes Balears; Jordi Ortega, investigador del Departament de Medi Ambient de la UGT de Catalunya; així com una entrevista a Jordi Roca i Enric Tello. Pel seu interès evident us transcrivim l'editorial de Lluís Reales, director de la publicació, i en la qual introdueix el tema i presenta els principals continguts de la revista.
Una reforma fiscal en clau verda, a favor de la sostenibilitat, és avui una necessitat que, malgrat algunes excepcions, suscita gran unanimitat entre grups amb una visió de la problemàtica ambiental molt diferent i, fins i tot, entre economistes de tradicions oposades. Però, tot i aquest acord teòric i l'existència d'un debat intens, la realitat -sempre tossuda- demostra que hi ha fortes resistències i que costa molt, no ja repensar el sistema fiscal en clau ambiental, sinó introduir noves figures tributàries a favor de la sostenibilitat. Els polítics, poc amants del risc, els costa molt tocar la butxaca dels seus votants. I la fiscalitat és un terreny vist com especialment arriscat, pantanós, pels representats de la ciutadania. En principi, la fiscalitat ambiental o ecològica -l'entrevista a Jordi Roca i Enric Tello que s'inclou en aquest número explica les diferències entre aquests dos conceptes- té l'objectiu últim de canviar els comportaments tant col·lectius com individuals, en aquest cas, a favor del medi ambient. Però ja sabem que el comportament humà és contradictori, sovint sorprenent. I això també és cert si observem els hàbits que afecten a la salut del medi. Ningú amb dos dits de front pot negar que en les darreres dècades, especialment a les societats benestants, com Catalunya, la consciència ambiental ha crescut. És innegable. Però malgrat aquest fet, vivim sotmesos a la tirania de les petites decisions. Creiem que les nostres decisions -fer servir el cotxe privat o agafar els transports públics, separar la brossa o no fer-ho, etc.- són insignificants davant la magnitud del conjunt. I ho fem malgrat les pròpies conviccions ambientals. I potser caldrien accions més fermes des de l'esfera política per obligar als ciutadans a canviar els seus comportaments, convençuts que el veí tindrà també l'obligació de fer el mateix a benefici de la col·lectivitat. I clarament els tributs figuren entre els instruments més potents per incentivar nous hàbits de conducta. Evidentment, les coses no són tant senzilles, com intueix l'esperit de supervivència de la classe política. Una reforma fiscal, per modesta que sigui, o la introducció d'una nova figura tributària demana com a mínim tres coses. En primer lloc, una voluntat de transparència dels poders públics. En segon lloc, i estretament relacionada amb la primera, informació. És fonamental que els fluxos d'informació funcionin. I no val, ni funciona la informació críptica: cal combinar el llenguatge econòmic assequible amb les informacions ambientals que justifiquen la decisió. En tercer lloc, mediació. S'ha d'impulsar la negociació entre els tots agents socials implicats: és l'única manera d'intentar anticipar-se a la incomprensió i al conflicte. A Catalunya tenim exemples de manual sobre què passa quan no es tenen en compte aquests elements i com giren les coses després d'aplicar-los. És el cas de l'anomenada «guerra de l'aigua», que avui serveix com a indicador de com fer les coses. El gran repte pendent és aplicar el mateix esquema -s'està en el camí- amb la taxa de residus, malgrat que hi ha un problema difícil de resoldre: la tecnologia encara no ha inventat un comptador de residus. A aquestes reflexions serveixen per argumentar la importància cabdal de la temàtica que proposem en aquest número de la revista Medi Ambient. Tecnologia i Cultura. A través dels seus treballs i reflexions, Ignasi Doñate, Tulio Rosembuj, Pedro Herrera, Yana Franco, Joan Buades, Jordi López Ortega, Jordi Roca i Enric Tello, configuren una fotografia d'actualitat extrema sobre l'intens debat sobre la fiscalitat ambiental en aquests temps de globalització. [Llegir la revista Medi Ambient, Tecnologia i Cultura]

Relacionats

Butlletí