Sense energies renovables no hi ha futur. Ens ho hauríem de posar al cap. No són una opció, són una exigència fàctica. La humanitat sempre havia funcionat amb energia renovable ‑com tota la biosfera, és la seva manera de fer- i és possible que hi acabi funcionant una altra vegada, temps a venir. Entremig, hi haurà hagut l'esplendorós parèntesi dels combustibles fòssils, la rutilant excepció que ha permès l'esclat de la civilització industrial, però també, lamentablement, el primer trastorn climàtic induït pels humans. Tres-cents anys podent cremar intensament carboni fixat durant tres milions de segles: un luxe miraculós...
L'energia nuclear, la coneguda de fissió o la hipotètica de fusió, potser alterarà aquest retorn complet a les renovables. Si no ho fa, el segle XXII, si més no el XXIII, serà renovable al cent per cent. No és un vaticini, és una constatació: la Terra no té res més (descobriments més que improbables a banda, deixem aquesta porta oberta per mantenir el rigor científic). Convindria que ens anéssim instal·lant mentalment en aquest escenari.
Però encara hi hem d'arribar. Tant d'encegats és negar-lo, com creure que ja hi som. Nosaltres no ho veurem. D'una banda, ens queda molta energia fòssil encara (més gas i carbó que petroli, per cert). D'una altra, no tenim a punt, ni la tecnologia, ni els processos productius, ni els hàbits socials per a prescindir del tot, d'un dia per l'altre, dels combustibles fòssils. I, finalment, tampoc no hem desenvolupat encara del tot les instal·lacions de captura i transport d'energies lliures. Lliures, sí, perquè les energies renovables no existeixen, de fet.
L'energia ni es crea, ni es destrueix, simplement es transforma. És un principi clàssic de la física. Ni es crea, ni es destrueix, ni es renova (bé que es degrada entròpicament). El que es renova és el doll energètic solar que intercepta la Terra cada dia. També s'acabarà, però falten alguns milions d'anys... La solar és, doncs, energia en constant reposició. No energia renovable, però sí energia diàriament renovada que mou el mar, agita l'atmosfera i genera els fenòmens meteorològics que acaben esdevenint el clima. Es renova la nostra captura, no pas l'energia, que passa un cop i prou. També ens ho hauríem de posar al cap.
El pes de les energies lliures capturades ja comença a ser considerable en el nostre mix energètic. Que una tercera part de l'electricitat consumida a Espanya (en certs moments donats, no tot el dia) vingui de centrals eòliques o fotovoltaiques, per no parlar de les hidràuliques clàssiques, és molt notable. Els que es reien d'aquesta possibilitat deu o quinze anys enrere potser haurien de reconèixer el seu error. Alhora, haurien de ser més prudents els que no s'expliquen per què encara cremem gas o petroli. Entre reaccionaris escèptics i visionaris impacients algú ha de conservar la calma, per més que el canvi climàtic empenyi. Confondre el desig amb la factibilitat instantània no és una actitud avançada, bé que més simpàtica i útil que només confiar en el passat.
El tema de la seguretat energètica també juga a favor de la captura d'energies lliures. Convé fer notar que l'augment del pes de les renovables en el mix energètic afavoreix els interessos dels països mancats o escassament dotats d'energies fòssils, com nosaltres. Els estalvia importacions oneroses i millora la seguretat d'abastament energètic en fer disminuir la dependència envers tercers. En contextos internacionals inestables, aquest extrem no és en absolut irrellevant. Només cal pensar en el trasbals que, fa poc més d'un any, en ple hivern, va provocar a l'Europa central i oriental la interrupció del subministrament de gas rus. Quan parlem de la conveniència de mallar les xarxes de distribució energètica (esteses elèctriques, gasoductes) pensem en la capacitat de transvasament en cas d'avaria, però també en els conflictes entre estats. Amb les energies lliures capturades in situ, aquest problema s'esvaeix.
Oscil·lacions conjunturals o especulatives a banda, el preu dels combustibles fòssils no pararà de créixer en les pròximes dècades, tots els experts hi coincideixen. Per contra, la captura d'energies lliures sortirà cada cop més barata. No parlo de les discutibles primes actuals, que són estímuls financers més que ajuts a la producció, sinó de la generalització i abaratiment dels sistemes de captura, que tendeixen a convergir, a més, cap a la generació d'electricitat, el gran vector energètic del futur. La gradual migració de les motoritzacions de combustió interna a la propulsió elèctrica és molt positiva en aquest sentit, perquè permetria utilitzar millor la producció eòlica alta en hores nocturnes de demanda elèctrica baixa.
Però no totes les renovables es comporten igual. Una proporció inadequada a cada moment concret del procés de transició cap a un sistema productiu baix en carboni podria dur a desfasaments greus entre la capacitat de generació i la demanda instantània. És la mena de coses que hem d'anar encaixant sense traumes, ni presses excessives. Però sense pauses. El veritable progrés sempre funciona així.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
