A la mar Morta s'hi sura de manera espectacular. Pots seure literalment entre dues aigües tot llegint un llibre. Però n'has de sortir al cap de poc i dutxar-te immediatament, si no vols acabar amb la pell clivellada. Tot plegat perquè la concentració de sals magnèsiques i potàssiques és deu vegades més alta que a la resta de les mars.
Això passa perquè la mar Morta és una cubeta tancada d'on s'evapora més aigua que no pas n'aporta el riu Jordà. Sense arribar a tals extrems, a la Mediterrània es produeix un fenomen comparable, compensat per l'aigua menys salada que entra de l'Atlàntic per l'estret de Gibraltar i, en menor mesura, de la mar Negra a través del Bòsfor. De fet, tota l'aigua ve a ser un únic i grandíssim riu planetari, tal com Ramon Margalef explicava admirablement. L'aigua dolça de pluja circula pels rius i dilueix lleugerament l'aigua salada marina, que continua circulant en els corrents oceànics fins que s'evapora i esdevé de nou núvol portador de pluja. Rius i mars són tot ú, bé que en diferents expressions i moments processals.
Ara sembla que el canvi climàtic n'està alterant les proporcions. El cabal de la majoria de rius no para de disminuir. El National Center fot Atmospheric Research dels Estats Units ha determinat que en el darrer mig segle els rius han perdut, globalment, més d'un 5% del seu cabal anual total. És moltíssim. Els rius àrtics duen més aigua que abans (es fonen els sòls permanentment glaçats, el famós permagel o permafrost), però els rius pacífics en perden un 6% anual (526 quilòmetres cúbics cada any).
Acció climàtica
Les conseqüències del canvi climàtic seran d'ordre diversíssim. A la llista de les ja conegudes s'afegeix ara aquesta disminució de les aportacions fluvials. En mars tancades com la Mediterrània es percebran augments de la salinitat en poques dècades. Això tindrà repercussions sobre la fauna i altres extrems que no podem ni preveure. Per això ens convé aplegar informació i coneixement al respecte, per tal que el futur no ens agafi desprevinguts. O no tan desprevinguts, si més no...
D'aquí ve l'interès d'iniciatives com el Projecte ACCUA (Adaptacions al Canvi Climàtic en l'Ús de l'Aigua), que aspira a avaluar la yulnerabilitat hídrica del litoral mediterrani. És una cas de recerca orientada a resultats -tipologia encara poc freqüent, per desgràcia, en el nostre context acadèmic- impulsada pel CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), amb participació de la UPC, l'IRTA i l'European Topic Center on Land Use and Spacial Information, sota el patronatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya.
Es tracta de treballar sobre tres conques catalanes (Fluvià, Tordera i Ciurana) i modelitzar la situació a setanta o vuitanta anys vista. El nombre de variables a considerar i la fluïdesa de totes elles és molt gran. Això invita a deixar-ho córrer. És la mena de coartada que hem de combatre. Ens cal disposar d'escenaris prospectius, per imperfets que resultin. Només així podrem reaccionar a temps. Per poc ben orientats que estiguin, ens ajudaran a prendre decisions. La Shell ho va fer abans de la crisi energètica de 1973 i va ser la petroliera que en va sortir menys mal parada. Si no volem que la Mediterrània s'acabi assemblant a la mar Morta hem de saber per a poder actuar decididament i a temps.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
