Detesto les rotondes. La majoria de les rotondes, vull dir. Són un bon invent sovint mal aplicat. Se les va empescar el Transport Research Laboratory britànic en els anys seixanta. Els seus roundabout eren una sensata manera d'ordenar els encreuaments en llocs on no hi havia gaire trànsit i amb un nombre més o menys equivalent de les diferents opcions de gir. Arribes, entres i surts sense grans esperes ni discussions per la preferència de pas. Una troballa genial i constructivament barata.
Però aplicades en indrets amb molta circulació o amb freqüències de gir molt decantades cap a una determinada opció són un malson. Fins fa pocs anys, els nostres encreuaments eren un calvari perillós. Fins que es van començar a semaforitzar. Una solució cara i, en força ocasions, no prou bona: els que esperaven per passar tenien vermell mentre el verd no era aprofitat per ningú. Van venir els encreuaments a diferent nivell, amb els corresponents trèvols d'enllaç. Una solució eficaç, però encara més cara i paisatgísticament objectable.
Fins que, amb trenta anys de retard, vam descobrir les rotondes. Ara n'hi ha a tot arreu, fins i tot on no calen en absolut. O bé on no són la millor solució. A les carreteres franceses han esdevingut un turment; a les nostres, anem en camí. Per què ens costa tant d'analitzar els problemes un per un i aplicar en cada cas la solució que toca: encreuament simple, rotonda, semàfor, trèvol a diferent nivell...?
La complexitat i la diversitat van de bracet. El simplisme genera complicació. Els encreuaments viaris són una metáfora de la nostra realitat global. Hi ha diferents solucions per a situacions distintes. I totes es poden inscriure bé en el territori o esdevenir un bunyol estètic. Però ens entestem a entendre la racionalització o la globalització com a opcions uniformitzadores i, a sobre, lletges. És al revés. En les carreteres, en l'organització social i en l'activitat econòmica. En la vida, de fet.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
