(F)
L'estat de dret és un sistema institucional pel qual els drets de les persones estan protegits de l'arbitrarietat. Això vol dir que l'exercici del poder queda subordinat a les normes establertes. Per aquesta raó, el que defineix un país democràtic no és només que s'hi pugui votar, sinó el fet que una persona no es pot veure perjudicada per la voluntat aleatòria d'un governant. Qualsevol decisió ha d'estar fonamentada en les lleis. Es tracta sens dubte d'una conquesta històrica i, precisament per preservar-la, val la pena sotmetre-la a una crítica constant. En aquest sentit, hi ha una observació molt important: un estat de dret, per ser-ho de debò, necessita desenvolupar-se en coherència amb les normes establertes. No n'hi ha prou amb posar per escrit un dret a fi de garantir-lo, cal que efectivament polítiques, decisions, i actituds, també hi contribueixin.
L'article 47 de la Constitució de 1978 diu: "Tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d'acord amb l'interès general per tal d'impedir I'especulació". Pensem ara en el que ha passat en les tres últimes dècades en aquest àmbit. I el pitjor és que no hi ha escarment. El mes passat el president de l'Associació Espanyola de la Banca deia que per sortir de la crisi feia falta construir més. Com abans! Ningú s'acaba de posar d'acord en quants habitatges buits hi ha a l'estat, però les xifres oscil·len entre 3 i 5 milions. Paral·lelament, la mitjana de desnonaments diaris se situa al voltant dels 500.
L'habitatge és fonamental per a cada persona i per a la humanitat en el seu conjunt. Sense deixar de cobrir necessitats bàsiques a través dels segles -i d'aquí la seva vinculació amb els drets- ha estat també l'expressió del zeitgeist. Al segle passat, per exemple, la definició proposada per Le Corbusier de la casa com a machine à habiter revelava una preocupació perquè el disseny pogués millorar el nivell de vida dels individus. En el segle XXI aquests objectius no han prescrit: han quedat subsumits en els de la sostenibilitat. La creació d'habitatge ens permet mesurar la nostra relació amb el medi des del punt de vista energètic, de consum de recursos, de planificació del territori, condicionant la mobilitat. Tot plegat també té a veure amb la qualitat de vida però en una dimensió diferent de la que Le Corbusier va imaginar, sens dubte més àmplia.
(F)
En el terreny de l'habitatge conflueixen de manera molt clara tres aspectes de la sostenibilitat, el social, l'econòmic i l'ambiental. I, si ara tenim un situació greu en aquest àmbit en el nostre país, és perquè el desajustament entre aquests tres factors ha estat enorme: preus desproporcionats respecte al valor; oferta que ignora la demanda; estímul desaforat de la nova construcció mentre es deixa envellir sense pal·liatius l'antic parc d'habitatges. Aquesta manera de fer ha estat típica de l'era del creixement il·limitat en què la resolució d'un problema en generava tres o quatre de nous. I si no que li expliquin a Paco el Pocero.
Mentre això succeïa, han anat sorgint arreu maneres radicalment diferents d'enfocar la qüestió, com són les propostes de diversos estudis d'arquitectura de crear habitatges que donin resposta a diversos reptes a la vegada. Alguns plantegen construir cases a partir de contenidors de vaixell, altres amb mòduls prefabricats; però el que tenen en comú moltes d'aquestes propostes és la facilitat per muntar i desmuntar estructures, sense perdre els elements bàsics de confort i l'aplicació dels principis bioclimàtics. Com la major part d'aquestes idees s'apliquen a cases unifamiliars, poden ser sospitoses pels sostenibilistes més purs, per allò de les virtuts de la ciutat compacta. Cal dir que moltes d'aquestes construccions podrien aixecar-se sense necessitat de consumir més espai, damunt d'edificis existents. De fet, ja existeix alguna experiència en aquest sentit a Champigny- sur-Marne , a l'àrea metropolitana de París, que s'ha portat a terme per compensar alguns enderrocs a la zona.
(F)
Anima molt pensar que són petites iniciatives les que poden mostrar camins de futur. Encara que no siguin perfectes, com a mínim es tracta de processos nous en el marc d'un pensament sistèmic, on els recursos, els usos energètics, i el benestar, es conceben com un tot indestriable. Aquests processos seran més viables en la mesura que els poders locals els impulsin amb ordenances facilitadores i obertura a la innovació. És una estratègia bottom-up que a la llarga pot donar més bons resultats que l'article 47 de la norma suprema que, com hem vist, no s'ha complert durant els darrers 30 anys. I, curiosament, ningú ha amenaçat amb cap represàlia. No tots els incompliments deuen ser iguals.
