En l'escala sismològica de Richter, una magnitud de 8,8 és molt. Equival a l'energia que alliberaria l'explosió de 15.000 milions de tones de trilita. Una sotragada d'aquestes proporcions (molt atenuada en superfície, tot s'ha de dir) és la que, segons l'United States Geological Survey, va rebre la zona xilena de Concepción la matinada del 27 de febrer passat. El Servicio Sismológico de Chile, més contingut, li estimà una magnitud de 8,3. Com que l'escala de Richter és logarítmica, això equivaldria a l'explosió de "només" 5.000 milions de tones de TNT. En qualsevol cas, un terratrèmol formidable.
No pas el més enèrgic dels mesurats, però. El més intens dels avaluats científicament ha estat el que el 22 de maig de 1960 sacsejà la ciutat de Valdivia, també a Xile. Amb 37 epicentres encadenats, tingué una magnitud de 9,5, equivalent a l'explosió de 175.000 megatones. Devastà una zona de 400.000 km2 i originà un tsunami amb ones de fins a 10 metres que arribà a Hawai, a 10.000 km de distància. La formidable dimensió d'aquest terratrèmol n'eclipsà un altre de magnitud 7,7 que hores abans havia afectat la zona de Concepción, justament.
Xile és una àrea de gran activitat sísmica, certament. La seva línia de costa coincideix amb el límit oriental de la placa tectònica de Nazca, que és un dels grans fragments de la litosfera, és a dir de la superfície terrestre, que suren sobre l'astenosfera, o sigui la part exterior del nucli, més densa, calenta i relativament plàstica. Com una pilota de futbol, la superfície de la Terra és feta de peces encaixades. Però no estan cosides entre elles. Tendeixen a lliscar sobre l'astenosfera i a anar-se empenyent les unes a les altres. Els terratrèmols resulten d'aquests cops de colze, de les col·lisions i reposicionaments de les plaques. Si vius en una zona de contacte, et toca el rebre.
Desastre
Segons la NASA, l'eix de rotació de la Terra s'ha desplaçat uns 8 centímetres a causa del darrer terratrèmol de Concepción. Com a conseqüència, el dia 27 de febrer va ser 1,26 microsegons (1,26 mil·lionèssimes de segon) més curt del compte. La Terra és com una baldufa: gira i es desplaça amb regularitat, però amb constants petits sotracs. Una baldufa reblanida que no acaba mai de ser igual a ella mateixa perquè les col·lisions de les plaques li canvien constantment la forma exacta.
No tenim aquesta percepció. Imaginem el planeta sòlid i immutable. Per això ens sorprenen els terratrèmols i les erupcions volcàniques. Hauria de sorprendre'ns la quietud. Enganyats per les diapauses, i fins fa poc desconeixedors de les plaques, ens hem instal·lat en moltes zones inestables. Sorpresos de mullar-nos el dia que plou, sentim estupor davant dels trasbalsos sísmics. Però és que la beatitud bíblica és una fantasia literària.
El desenvolupisme industrial ho ha acabat de complicar. Hem construït a dojo i frèvolament en zones de risc sísmic o hidrològic i hem empès població marginada cap a àrees inadequades que hem convertit en encara més impròpies en accentuar-hi la inestabilitat, com les muntanyes ugandeses que acaben d'esllavissar-se sobre pobra gent refugiada. Ignorar la dinàmica geològica o estimular-la quan no ens convindria és una altra de les cares del model insostenible que patim. La natura posa el fenomen; el desastre, nosaltres.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
