[SOCIOECOLOGIA I SOSTENIBILITAT - RAMON FOLCH] La nova cultura sostenibilista (3/7)

El concepte 'nova cultura' ha fet fortuna. En poc temps ens hem acostumat a parlar de la nova cultura de l'aigua, de la nova cultura de l'energia, etc. Segurament hauríem de dir-ne noves subcultures de la nova cultura de la sostenibilitat. En efecte, són desenvolupaments sectorials exitosos, nascuts a l'ombra d'un desencadenant potent, que només prenen sentit ple en el marc d'un context més global, el de la cultura sostenibilista. A la història de la humanitat no hi ha hagut tants ordres culturals com això. Un ordre cultural ve a ser una matriu de valors que jerarquitza objectius i prioritats, de forma que genera una concreta manera d'entendre la vida. El concepte de sostenibilitat, en incorporar la diacronia en les opcions sincròniques (el futur es gestiona amb les opcions del present), trasbalsa l'ordre social i econòmic que ha vigit durant segles i, doncs, mereix plenament el qualificatiu de nova cultura. Aquestes coses només passen de tant en tant. La nova cultura sostenibilista suposa un gran trasbals, en efecte. Representa que els nostres actes han de ser compatibles amb la gestió sincrònica de l'espai global i amb la gestió diacrònica de la realitat futura. La sostenibilitat canvia radicalment l'escala espacial i temporal de les actuacions, de manera que internalitza conseqüències fins ara no tingudes en compte. Això no té gran cosa a veure amb suposats equilibris i harmonies de natures pretesament sàvies. El sector reaccionari de l'ecologisme, que existeix i no para de manifestar-se, mai no serà sostenibilista. Quan diu equilibri, pensa en immobilitat. El sostenibilisme no es basa en l'equilibri newtonià, sinó en l'estacionaritat prygoginiana. La sostenibilitat és una cultura global, d'abast biosfèric -i per això mateix internalitzadora i solidària que advoca per estructures dissipatives en estat estacionari. Tecnicismes a part, això vol dir que assumeix responsabilitats, mira per tots i fa pel que es troba tot pensant en el futur. Tractar d'entendre-ho amb les velles eines és inútil. És justament per això que es tracta d'una nova cultura. Cal educar per tal que tothom pugui fer-se'n càrrec, doncs. Amb iteracions de ciència normal no hi ha gran cosa a fer. Seria com explicar l'electricitat amb conceptes mecànics. El fenomen elèctric plantejà la necessitat d'una 'nova cultura' que els operadors de palanques, bieles i engranatges no podien comprendre'l sense prèviament reciclar-se. Aprofundint en el coneixement de la màquina de vapor no s'arriba ni als ordinadors, ni a la televisió… El sostenibilisme ha de presentar batalla en tres fronts conceptuals: els dels defensors del vell ordre, el dels espantats pel nou ordre i el dels indiferents a tot ordre. Plegats, constitueixen la majoria, i per això el sostenibilistes som la minoria. De moment, és clar. Tard o d'hora girarà la truita, em sembla, perquè per la força els pengen. Per la força dels fets, vull dir. Els nous predicadors del sostenibilisme, com tots els entusiastes de l'apostolat, cerquen conversions mitjançant la gràcia. No hi crec. Crec en el desengany davant del vell paradigma inútil i en la proposició robusta. Crec en l'esgotament del petroli i en el caos determinista, és a dir en la pressió de la necessitat i en la força subvertidora de les idees solvents. La insuportabilitat de la insostenibilitat creixent durà aviat a alçar la mirada enlaire. Què hi haurà per veure, tanmateix? Amb eslògans no bastarà. Caldran tesis propositives de caràcter sostenibilista, capaces de dissenyar una nova manera de ser i de fer -una nova cultura que funcioni sense diferencials i externalitzacions, que vegi en el creixement un aliat circumstancial, acotat en el temps, i que es preocupi per fer amics en comptes de vèncer enemics. Tot això s'ha d'ensenyar, que és molt més que simplement predicar-ho. I, primer, s'ha d'estudiar. Les creences religioses poden ser fruit de revelacions oportunes; el coneixement, no. En somnis no s'apareix cap equació. El sostenibilisme neix de la necessitat 'la fallida del desenvolupisme veteroindustrialista , però s'imposa des de la proposició raonable. Educar és transmetre saviesa. Ja cal que parvularis i universitat s'hi posin de seguida. De l'abecedari a la tesi doctoral: un ampli camí. I això sense oblidar que comencem a desaprendre així que parem d'aprendre. La saviesa i la bondat són com l'aigua tèbia: es refreden totes soles. Per continuar llegint l'article, o llegir els capítols precedents cliqueu aquí.