[SOCIOECOLOGIA I SOSTENIBILITAT - RAMON FOLCH] Sostenibilisme i societat del benestar (7/7)

Segons una màxima budista, la felicitat és l'absència de desig. La més gran de les infelicitats, doncs, seria el desig imperiós i inassolible. Al meu entendre, això s'acosta molt a l'estat d'anguniosa insatisfacció en què viu la societat occidental moderna, sobretot les generacions nascudes a partir dels setanta. Mai ningú no ha tingut tant en tota la història de la humanitat, i mai ningú s'ha considerat més injustament tractat. Crec que el seu sentiment de frustració és pregon i sincer. Tenen molt, però senten que els manca encara molt més. Per tant, senten que no tenen prou. La insatisfacció és la distància que hi ha entre el que es té i el que es vol tenir. No depèn de què i de quant es té, sinó de què i de quant es creu necessitar i encara no es té. Són les generacions subjectivament més insatisfetes de la història, tot i que, objectivament, són les posseïdores de més béns i seguretats. El fet és que tenen molt; la seva realitat perceptiva és que no disposen del que voldrien. Un cop més, la realitat no són els fets, sinó la percepció. Aquesta sensació d'insatisfacció no afecta únicament els joves. De fet, s'ha apoderat de quasi totes les classes d'edat de les societats desenvolupades. Per això la governança esdevé cada vegada més dificultosa. L'encaix dels rols socials i econòmics es fa més i més difícil. Els governs, les empreses, l'acadèmia, les ONG i la ciutadania es desautoritzen els uns als altres en comptes d'avançar en la complementarietat de les seves funcions respectives. Tot ve de l'insaciable desig de tenir més, incompatible amb qualsevol projecte socioambiental raonable i amb qualsevol plantejament socioeconòmic mínimament equitatiu a nivell global. Per això, amb tanta suavitat com fermesa, cal explicar la conveniència de gestionar la demanda. Durant dècades 'des de sempre, en realitat , el sector productiu i els òrgans públics reguladors s'han esmerçat a garantir l'oferta. La seva inquietud, per interès propi o en benefici de la col·lectivitat, ha estat satisfer la demanda de la ciutadania, una demanda que, altrament, ells mateixos sovint estimulaven (la publicitat no és altra cosa que un estímul de la demanda, i també ho és la reiterada promoció de models socioeconòmics basats en el continuat creixement quantitatiu). Els uns explotant un univers de necessitats, els altres garantint la seva satisfacció, han esmerçat totes les seves capacitats a produir i a oferir, a gestionar l'oferta de la millor manera possible. El progressiu enrariment de determinats recursos bàsics (energies fòssils, aigua dolça segon on, espai litoral, etc,), així com la inassumible acumulació de productes residuals (contaminació local, excés de CO2 atmosfèric, etc.) obstaculitza aquesta tradicional estratègia d'expandir indefinidament l'oferta. La gestió de l'oferta haurà de ser substituïda per la gestió de la demanda, és a dir passar del 'quant sol·licito' al 'de quant disposo'. No és tan difícil d'imaginar. De fet, tothom practica la gestió de la demanda en la seva economia domèstica, ajustada a la disponibilitat que marca el sou o l'espai propi disponible. En l'opulenta societat del benestar occidental, la gestió de la demanda no ha de conduir a restriccions sensibles en la satisfacció de necessitats. Més aviat al contrari: serà probablement l'única manera de garantir-les. L'explicació d'aquesta aparent paradoxa és senzilla: el nostre sistema de producció i consum està dominant per la malversació i la ineficiència. Una part molt considerable dels recursos consumits no satisfan cap necessitat. Els llums encesos en habitacions buides o les bombetes d'incandescència que fan més escalfor que no pas llum són exemples d'aquesta situació. Apagar aquests llums innecessaris (malversació) i substituir les bombetes d'incandescència (ineficiència) conduiria a satisfer les mateixes necessitats que ara es veuen realment ateses amb una reducció de recursos esmerçats. La gestió de la demanda té entre nosaltres, doncs, un gran marge d'actuació abans d'introduir cap limitació en les expectatives de servei rebut. La gestió de la demanda serà clau en la 'nova cultura del benestar'. La nova societat del benestar, que ja té el que necessita, ha d'aprendre a identificar el que no li cal. El projecte socioecològic hi pot ajudar. Només així tindrà sentit parlar de sostenibilitat.