L'economista Antoni Serra Ramoneda, ex-rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i president estat de Caixa Catalunya, va presentar no fa gaire al Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya una ponència ecologista (sostenibilista, de fet). Li ho vaig fer notar, perquè potser no en tenia la intenció. Era una anàlisi de l'actual crisi feta amb rigor comptable de debò, és a dir sense deixar-se cap externalitat significativa. L'ecologisme veritable, i sobretot el sostenibilisme, al capdavall són això.
Moltes persones ho desconeixen. Per això hi ha gent que és sostenibilista sense saber-ho i ecologistes que no ho són, encara que s'ho pensen. Com és ben sabut, sovint els arbres no deixen veure el bosc. L'ecologisme, i més concretament el sostenibilisme, que ve a ser l'ecologisme 2.0, es basa en la internalització de tots els costos ambientals i socials dels processos productius i en la redistribució equitativa dels valors afegits que genera l'economia productiva. Amb això n'hi ha prou per a fer la revolució socioeconòmica més pacífica i transcendent que es pugui imaginar, un canvi copernicà que capgira completament la visió de les coses.
(F)
Serra Ramoneda posà de manifest que, en els darrers anys, la creixent qualificació de la mà d'obra barata als països emergents ha permès posar al mercat global molts productes de qualitat a baix preu. Això ha generat importants plusvàlues en qui en controlava la comercialització i ha generat enormes masses de diner que han engreixat enganyosament els mercats financers. Com que la mà d'obra barata s'ha anat fent més cara i el frenesí productor ha fet pujar els preus de les matèries primeres i dels combustibles, ha calgut mantenir l'esplendor inversor amb productes sobrepreciats, particularment els immobiliaris. La bombolla ha esclatat i ha deixat un sistema productiu tocat, perquè, de moment, no sap prosperar, si no és de forma externalitzadorament deletèria. En efecte, no sap funcionar més que creixent quantitativament de manera indefinida, una patologia ben evident.Ja fa anys que ho sabem, però mirem d'ignorar-ho: no podem exportar els nostres actuals estàndards occidentals a la resta del planeta. Ara ja fa riure sostenir que el procés de "desenvolupament" quantitatiu estendrà la riquesa arreu del món. L'anàlisi de Serra Ramoneda mostrava, números en mà, que els comptes no quadren, per no parlar de valors socials. "Si volem que tots visquin com nosaltres, nosaltres haurem d'abaixar el nostre nivell de vida", deia conclusivament. Seria atrevit, si no fos que és evident.
Però abaixar el nivell de vida no significa viure pitjor. No parlem de reduir la qualitat, sinó de contenir la quantitat. La internalització dels costos ambientals i socials per a minimitzar les disfuncions induïdes -cas de la contaminació local, del canvi climàtic global o de la inequitat planetària que desferma guerres i migracions massives- durà necessàriament a l'increment de l'eficiència i a la contenció dels consums. És a dir, anirem del voluminós i malversador "haiga" americà al nou cotxe elèctric, estalviador i compacte. No veig que això sigui cap drama. Sempre, és clar, que sapiguem dissenyar els nous escenaris i, sobretot, encaminar-nos-hi de manera intel·ligent per via de l'economia circular del cradle to cradle, contra l'actual economia expansiva del cradle to grave.
La resistència de les envellides mentalitats capitalistes farà molt de mal. Per tal de retardar l'inevitable faran de tot. Contra natura i paradoxalment, seran objectives companyes de viatge de l'ecologisme no sostenibilista, ancorat en solucions marginals o no generalitzables (és a dir, inviables). Li sobra fe, li falta esperança i caritat. Em recorda l'obsessió doctrinal del catolicisme. Als catòlics cristians -que no abunden, però n'hi ha- no els preocupa el celibat eclesiàstic o l'ús dels preservatius, per no parlar del filioque o la improbable virginitat de la mare de Jesús. Els basta la proposta evangèlica. Miren d'estimar el proïsme, en comptes de judicar-lo canònicament a tota hora. En canvi, aquests catòlics crispats que es manifesten contra tot i tothom, no són cristians, però ho ignoren. Amb els marxistes-leninistes passava si fa no fa. Amb un cert ecologisme, també.
Totes aquestes estretors mentals dificulten la urgent transició cap al sostenibilisme. Només ens faltava la delinqüència financera de l'actual crisi. L'economista Joan Sardà Dexeus, pare del Pla d'Estabilització de 1959, deia que "un banquer és un usurer distingit". Tècnicament és exacte, perquè els diccionaris defineixen la usura com un "préstec de diner a interès desproporcionat". Però la banca té una funció econòmica fonamental, que no és l'enriquiment fàcil dels seus accionistes, ho diu fins i tot el president dels Estats Units (el d'ara, s'entén). Es tracta, justament, de bandejar les pràctiques econòmiques basades en la mera usura medievalitzant i d'abandonar aquesta constant ampliació de capital que oculta el mal rendiment del model actual. El premi Nobel d'economia Joseph E. Stiglitz completa aquests discurs fent notar les grans limitacions del mercat com a sistema regulador.
En definitiva, es tracta d'inclinar-se pel sostenibilisme. Hi guanyarem tots. I no és imprescindible arribar-hi des de l'ecologisme, per cert.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
