Sostenibilitat: a propòsit de Flix (un article de Ramon Folch)

La sotragada mediàtica es produí el passat 9 de setembre, quan TV3 - i l'endemà La Vanguardia- es féu ressò d'un informe de la Universitat Autònoma de Barcelona i del CSIC segons el qual hi ha acumulades entre 200.000 i 360.000 tones de residus tòxics al fons del pantà de Flix, ultra una tercera part suplementària que emergeix a les ribes. L'estudi, enllestit el novembre de 2003 -fa quasi un any, doncs-, estableix que en els fangs submergits hi ha de 60 a 70 tones de metalls pesants, entre 10 i 18 de les quals són de mercuri. Hi ha també unes 10 tones de compostos organoclorats, com DDT i altres igualment tòxics. Més encara: els investigadors han trobat milers de tones de materials radioactius, residus del procés industrial amb què s'obté fosfat bicàlcic a partir de fosforita procedent del Marroc, mineral que s'acompanya d'isòtops d'urani radioactius. Tot això ja ho ha recollit la premsa general, així com el comprensible rebombori subsegüent i els posicionaments de les diferents administracions públiques i de la mateixa empresa responsable dels abocaments, que com tothom sap és Erkimia, filial d'Ercros Industrial S.A.(1) Uns i altres proclamen autoexoneracions de responsabilitat i intercanvien més o menys velades imputacions mútues, ball de bastons al qual també se sumen les organitzacions ecologistes, com Ecologistes en Acció i en especial Greenpeace, que és la multinacional del sector, per entendre'ns. No cal afegir més redundància informativa, per tant. Però potser sí que convé aportar més reflexió sostenibilista, perquè el tema s'ho val -ho exigeix, de fet- i perquè em sembla que no n'hi ha hagut encara gaire. La novetat més inquietant fa referència als residus radioactius. Sembla que als fangs de l'embassament de Flix s'han detectat emissions radioactives de fins 10.000 becquerels/kg, o sigui que un sol quilo de fang presenta el nivell d'emissió (10.000 becquerels totals) per al qual la normativa europea ja exigeix un tractament i deposició especials. I no n'hi ha un quilo o uns quants quilos, sinó milers de tones... Però sembla ser que ningú no ha vulnerat la legislació vigent al respecte, ja que la normativa fa referència a la manipulació i tractament de residus de centrals nuclears, però no pas de roques espontàniament radioactives. Aquí ve la primera reflexió: es por fer tot el que no està expressament prohibit, de manera que l'observança de la lletra de la llei pugui arribar a ser una coartada per a prescindir del sentit comú? Penso que no. Les raons tecnocientífiques -i morals- per no abocar residus radioactius són anteriors i superiors al dret positiu i no queden arraconades pel fet que les concentracions siguin baixes, i menys quan els abocaments s'efectuen en la cubeta tancada que és un embassament, la qual, necessàriament, n'afavorirà la concentració. La sostenibilitat, certament, comença amb el bon sentit. Tanmateix, l'informe de la UAB i del CSIC, exceptuant aquest importantíssim tema dels residus radioactius, no descobreix res que no se sabés (bé que en fa una inestimable quantificació i n'estableix la disposició espacial, aportacions ambdues del més gran interès, no cal dir-ho). Així que l'informe reitera fets bàsicament coneguts, i ho fa pel novembre de 2003, no pel setembre de 2004, que és quan ho difonen els mitjans de comunicació. Fets prou coneguts, en efecte: sense anar més lluny, a la plana 295 de "Mediterrània", llibre de divulgació editat l'any 1989, fa quinze anys, ja vaig publicar una escruixidora foto aèria dels abocaments a l'Ebre de la que aleshores encara era la planta a Flix de la S.A. Cros (2). La segona reflexió, per tant, podria ser: cal esperar que la premsa posi una cosa a primera plana perquè el tema esdevingui important? La premsa, parla de les coses importants o fa que les coses esdevinguin importants quan en parla...? El Ministerio de Medio Ambiente era sabedor i conscient del tema, ben cert que sí. Per això els nous responsables -esperem que no parin de desmarcar-se de la gestió dels anteriors, com també ja han fet amb el Plan Hidrológico Nacional- ja tenien a punt un paquet de mesures i de recursos econòmics, 104,4 milions d'euros, concretament. Poca broma: 104,4 milions d'euros són força diners. Però molts menys diners dels que realment acabarà costant l'operació, si es fa el que cal. Moltíssims menys, si es procedeix a remoure i tractar tota aquesta quantitat de residus perillosos, potser prou diners, si ens limitem a consolidar-ne la immobilització al fons de l'embassament (és a dir, a mantenir indefinidament el risc potencial). Aquesta és la tercera reflexió: a quina partida s'imputen aquests 104,4 milions d'euros i el milions suplementaris que segurament seguiran? El principi fonamental del sostenibilisme és la internalització dels costos. El model socioeconòmic actual externalitza hàbilment disfuncions i ineficiències i per això es presenta com a tan eficaç. Si Ercros hagués d'assumir tots aquests costos -i molts altres "del genere"-, quins comptes d'explotació podria presentar? Si no poguéssim assumir el cost de les emissions gasoses (vegi's Kyoto) o el tractaments dels residus sòlids industrials, de quina solidesa econòmica o de quins balanços rigorosos estaríem parlant? Per al tractament dels efluents de les plantes productores de clor i de fosfat bicàlcic, Erkimia disposa d'EDAR pròpia des de 1996, o sigui que tracta una part dels seus efluents des de fa vuit anys, des de fa només vuit anys. Però la planta de Flix, la més antiga d'Espanya en química bàsica moderna, inicià les seves activitats l'any 1897 amb el nom de Sociedad Electroquímica de Flix, de manera que ha trigat un segle -un segle!- a ocupar-se mínimament dels seus residus troncals... El senyor Josep Piqué, ex-president d'Ercros i actual president del PP català, ha declarat que, durant els anys en què tingué responsabilitats en el grup, "l'existència d'aquests fangs era coneguda" -i tant, que sí!- i que la Confederación Hidrográfica del Ebro i les administracions públiques "tenien coneixement de la situació" -ja ho crec, que sí!-, de manera que potser podria explicar què van fer uns i altres, a més de saber-ho. Recordem, efectivament, que Josep Piqué fou directiu d'Ercros (1989-96, president 1992-96) després de Director General d'Indústria de la Generalitat (1986-88) i abans d'assumir diferents carteres ministerials al govern espanyol, concretament Indústria, Ciència i Tecnologia, i Afers Exteriors (1996-2003). Quarta reflexió, doncs: a quina porta cal trucar quan, qui pot i ha de fer, sap però no fa...? Qui és responsable de què, aquí? I, a què obliga ser responsable? De moment, no ha passat res aigües avall de Flix gràcies a l'embassament. Els embassaments actuen de trampa de nutrients i de contaminants. Aquest és un dels seus avantatges; també tenen seriosos inconvenients, és veritat. Gràcies a l'embassament, els residus no han anat Ebre avall. S'hi haurien diluït, és ben cert, però potser no pas prou. L'embassament els ha retingut, en feliç maridatge circumstancial amb Erkimia, que aboca a quatre passes de la resclosa mateix. Cinquena reflexió: les coses complexes tenen moltes cares, de manera que cal ponderar-ne tant les virtuts com els defectes. És el cas de les actuacions territorials. Ara s'ha posat de moda tronar, per principi, contra els embassaments, però potser sense conèixer-ne prou tant les desgràcies com les gràcies. Aquesta capacitat d'admetre la complexitat i de saber-la gestionar és molt important. En el cas que ens ocupa, va molt més enllà del tema dels abocaments. La Sociedad Electroquímica de Flix, ancessora de la S.A. Cros i d'Erkimia, ha tingut un paper important per a les terres de l'Ebre i per a tot Catalunya. Durant dècades, ha estat una de les nostres indústries de base més rellevants. Generacions de tècnics i treballadors la miren amb orgull i agraïment, malgrat tot. Que censurem les seves grolleries ambientals no pot fer-nos oblidar la transcendència tecnològica i socioeconòmica d'haver introduït pionerament en el seu moment els processos electroquímics o la importància del clor i dels fosfats en la societat industrial en què vivim. Vet aquí la sisena reflexió: el sostenibilisme postindustrial transcendeix l'industrialisme, no el nega. Hi pot haver projecte sostenibilista perquè abans hi va haver projecte industrialista. Gestionar la complexitat comporta gestionar el risc i és condició sine qua non per a poder també gestionar la transició cap al sostenibilisme. Si només sabéssim exclamar-nos sense ser capaços de construir l'alternativa, no podríem afrontar els reptes del futur, que és diferent a administrar els greuges del passat. Només queixar-se és massa fàcil, sobretot quan t'ho serveixen en safata: a les jornades "La nueva cultura de la prevención, de la culpabilidad al compromiso", organitzades per l'Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (Barcelona, 27 de juny de 2002), dos alts directius d'Ercros afirmaven que "todos los riesgos de los procesos y de las actividades pueden ser controlados. La mejora continua en prevención de riesgos y protección del medio ambiente son nuestra mejor inversión". És fàcil indignar-se. I segurament necessari. Però no basta. I ja per acabar: no he sabut trobar cap referència als residus d'Erkimia en el feliçment retirat Plan Hidrológico Nacional. El transvasament s'hauria fet aigües avall de Flix, sense que aquests milers de tones de residus tòxics d'existència coneguda n'haguessin estat impediment o motiu d'intervenció cautelar. És clar que l'existència de la central nuclear d'Ascó, refrigerada amb l'aigua que es tractava de transvasar, tampoc n'era... I és que una cosa és la necessitat d'instal·lar-se responsablement en la complexitat i serenament en la incertesa i una altra és la potineria en la gestió. Aquesta podria ser la setena i darrera reflexió. O potser la primera.

(1) Ercros Industrial S.A. nasqué l'any 1989, en fusionar-se Unión Explosivos Riotinto S.A amb la S.A. Cros, la qual ja havia absorbit prèviament (1974) l'antiga Sociedad Electroquímica de Flix, amb qui havia mantingut estretes relacions des de sempre (ambdues companyies foren fundades l'any 1897) i fins compartit accionariat a partir dels anys cinquanta. L'antiga S.A. Cros fabricava i comercialitzava fertilitzants elaborats amb els fosfats que produïa l'Electroquímica de Flix. El cas és que la fàbrica de Flix esdevingué, després de la fusió, propietat d'una empresa filial de la nova Ercros, Erkimia. Per cert que les operacions financeres lligades a la fusió van generar molta polèmica en el seu moment. (2) FOLCH, R., FERRÉS, L. & MONGE, M. (1989). "Mediterrània", Caixa Barcelona [2ª edició: Enciclopèdia Catalana, 1991], Barcelona. Llibre escrit a partir de la sèrie televisiva homònima.