"Info Catalunya", revista de la Generalitat que rep tothom, procura informació d'interès ciutadà, ho diu la portada. És un catàleg de benifets. L'administració catalana s'hi presenta com un pare provident que facilita de tot: habitatge protegit, col·legis públics, aules d'acollida, ajuts de tota mena... El cas és que és veritat. L'estat del benestar ja ve a ser això.
Tenim massa de tot. Però mai no ens havia faltat tantíssim, només cal veure l'angoixa del jovent (sobrealimentat, per cert). Per això ens queixem i no ens basta amb les subvencions, voldríem que viure fos de franc. Hi ha tota una generació que ha nascut i crescut amb aquesta mentalitat. No li surten els comptes, és cert, però en bona mesura perquè el seu programa de mínims hauria semblat de màxims fa només quaranta anys, quan anàvem de vacances a Viladrau, els que hi anaven, i els caps de setmana menjàvem sempre a casa.
Vivim subvencionats. De mitjana, el quilowat·hora industrial ens costa 9 cèntims, mentre que a Alemanya en val 13; en paguem 14 pel domèstic i els alemanys o holandesos, 22. El dèficit tarifari de l'electricitat ja supera els 16.000 milions d'euros, però les companyies no hi perden perquè l'estat el cobreix mitjançant crèdits bancaris que un dia o altre algú haurà de pagar. En som prou conscients?
La universitat pública és pràcticament gratuïta, els matriculats a penes cobreixen el 18% del cost real, però tothom la troba caríssima. És de bojos. Voldríem estudiar de franc en ciutats amb transports públics gratuïts, energia regalada i espectacles sense càrrec. L'exigència és viure a Xauxa.
Finançament
"Ustedes se quejan de llenos", diu una amiga meva xilena. Té raó. La vida subvencionada té això. Converteix en dret adquirit el que no passa de vici consolidat. La nostra quotidianitat està sobrevalorada, com les hipoteques subprime americanes. Estirem més el braç que la màniga, convençuts que és un dret bàsic. Sense subvenció, directa o indirecta, els teatres no obren, els estudiants no es matriculen i els pagesos no llauren.
(F)
La subvenció genera dependència i fracàs. En comptes de subvencionar el fracàs val més finançar l'èxit. Val més destinar el diner públic a fer funcionar les coses que a tapar-ne els descoberts. La darrera crisi financera ens hauria de fer pensar. Caldria decantar-se pel crèdit tou retornable, invertit en actuacions rendibles que activessin la vida cultural i productiva i que premiessin l'esforç de la ciutadania digna.Entre especuladors financers i ciutadans subvencionats tenim la moral econòmica per terra. El territori cau a trossos mentre la poca pagesia que encara queda rep subvencions per a cultius innecessaris en els quals gasta gasoil també subvencionat. Les companyies low-cost són subvencionades per a vendre a baix preu viatges inútils que consumeixen la gasolina que no tenim, i amb electricitat no cal dir que subvencionada deixem encesos els llums que no ens calen.
Tot plegat és insuportablement insostenible, però hem inventat la subvenció de la insostenibilitat. Els valors afegits que l'admirable estat del benestar redistribueix equitativament han de ser prèviament generats per algú. Qui s'esforçarà a produir-los, si ens diuen que viure és de franc i rebre subvencions, un dret? Quan les coses tornin a costar el que valen, la ballarem.
