Costen tant com l'or, uns 50.000 euros el quilo, però les seves propietats òptiques, magnètiques i químiques són tan magnífiques que, gràcies a ells, hem fet un salt tecnològic brutal i avui són imprescindibles.
Foto: Peggy Greb, US department of agriculture
No és cap exageració: les terres rares són disset elements de la taula periòdica sense els quals no serà possible la transició energètica, ni la societat digital, ni les tecnologies punteres. Aquests valuosíssims elements, dispersos per tota l'escorça terrestre, es troben barrejats amb diferents tipus de roca i en proporcions mínimes, de mitjana uns 100 grams per tona. Costen tant com l'or, uns 50.000 euros el quilo, però les seves propietats òptiques, magnètiques i químiques són tan magnífiques que, gràcies a ells, hem fet un salt tecnològic brutal i avui són imprescindibles, no només per assolir la sostenibilitat, també en altres sectors: tecnologies verdes, medicina, automòbils, robòtica, intel·ligència artificial, ciberseguretat, telecomunicacions, connectivitat, sector aeroespacial, processament de metalls, usos militars, bio i nanotecnologia… Sense les terres rares retrocediríem, tecnològicament parlant, als anys seixanta.
" Les terres rares són disset elements de la taula periòdica sense els quals no serà possible la transició energètica."
Però, coses de la geografia, la gran part d’aquests elements químics es troben a la Xina: Baotou, la ciutat més gran de la Mongòlia Interior, és el lloc del planeta on més terres rares es produeixen, unes 100.000 tones anuals, el 75% de la producció mundial. Una desmesurada extracció minera que, sovint, es porta a terme sense cap normativa ambiental ni social, provocant a la zona la proliferació dels anomenats ‘pobles del càncer’. Els habitants perden les terres de cultiu per culpa de la contaminació i, a més, emmalalteixen.
Europa no n’ha produït mai, importa el 100% de les terres rares que necessita, i Estats Units, que a la dècada de 1980 era líder mundial d’una producció que va abandonar a causa del seu cost mediambiental, avui en compra fins el 80%. Com diu el periodista francès Guillaume Pitron al seu llibre La guerra de los metales raros, en nom de la transició energètica «ens hem llançat a la gola del drac xinès». Tal qual: segons dades del Servei Geològic dels Estats Units el 2019 la Xina controlava el 61,97% de la producció de terres rares i, segons altres fonts, fins al 95% del seu processament: el país té la paella pel mànec quant a preus i subministrament, una arma amb la qual juga des de fa anys. Mentrestant, la UE, preocupada pel subministrament de terres rares, ha posat en marxa alguns projectes per localitzar jaciments al Vell Continent i recentment Suècia ha trobat una gran mina.
" La gran part d’aquests elements químics es troben a la Xina: Baotou, la ciutat més gran de la Mongòlia Interior, és el lloc del planeta on més terres rares es produeixen, unes 100.000 tones anuals, el 75% de la producció mundial."
Però el cert és que, en general, no volem sentir parlar de posar en marxa projectes miners als nostres territoris. Ens beneficiem d'aquests minerals però preferim que els extreguin a qualsevol altre lloc, és igual de quina manera. Es tracta del fenomen NIMBY, aquest acrònim anglès que significa Not In My Back Yard (el seu equivalent en català és Sí, Però Aquí No) que fa referència als moviments socials que rebutgen al seu territori la instal·lació d'infraestructures que comportin perillositat. «Sense mineria no hi haurà ni transició ecològica ni futur», em diu el geòleg Arnoldus van den Hurk, expert en energies renovables per la mineria. En el passat, afegeix, «la mineria clàssica perseguia el desenvolupament socioeconòmic. Avui la mineria verda busca no contaminar. Però en el futur la mineria climàtica serà clau tant per combatre l'escalfament global com per l'electromobilitat i la implementació de les energies renovables», diu Van den Hurk, director de l'Observatori Climàtic Miner (REMIO). Ja hi ha països que treballen en aquesta línia, tot buscant maneres de fer una explotació sostenible d’aquests recursos i aconseguir una independència estratègica, com ara Austràlia, Índia o Birmània.
Però, encara que aconseguim la desitjada societat descarbonitzada, seguirà sent imprescindible consumir menys. «La depredació de la natura creix a un ritme del 2,8% anual. En una generació consumirem el doble que avui i en vint-i-cinc anys haurem consumit tant com en tota la història de l’ ésser humà», diu Antonio Valero des del CIRCE (Centro de Investigación de Recursos y Consumos Energéticos) de Zaragoza. Un dispendi material que, cal tenir-ho clar, no se solucionarà ni amb totes les terres rares del món.
Noms de les terres rares: escandi, itri, lantà, ceri, praseodimi, neodimi, prometi, samari, europi, gadolini, terbi, disprosi, holmi, erbi, tuli, iterbi i luteci.
