Si sabem que el sòl és la capa prima que sosté la majoria de la vida terrestre, com és que la destruïm a un ritme insostenible?
Cada any són malmesos uns 12 milions d’hectàrees de sòls, amb efectes negatius en més de 1.500 milions de persones. FOTO: GETTY
És realista la nostra societat? O viu refiada d’abstraccions desconnectades de la realitat? Toca de peus a terra? Vegem-ho amb el tracte que donem al sòl. Si sabem que el sòl és la capa prima que sosté la majoria de la vida terrestre i, per tant, també la nostra, com és que la destruïm, erosionem i degradem a un ritme insostenible a molts llocs del món, i també a casa nostra? Segons la FAO, cada any són malmesos uns 12 milions d’hectàrees de sòls, amb efectes negatius en més de 1.500 milions de persones. Els deserts ja cobreixen la tercera part de la superfície terrestre i creixen en extensió a un ritme superior a l'1% anual.
La part més fràgil del sòl és l'humus, una matèria delicada i misteriosa, d’etimologia reveladora. La seva arrel indoeuropea significa terra-fèrtil, de la qual deriven també homo (mascle o femella), humanitat i humilitat, la més fonamental de totes les virtuts. L’humus és un teixit fosc, esponjós on col·laboren silenciosament una munió inimaginable d’éssers microscòpics: bacteris, fongs, cucs i centenars o milers d’espècies d’insectes diferents, que conformen un prodigiós ecosistema present en tots els sòls més rics del món. Som conscients que el sòl ferm per on caminem és un teixit viu que manté una activitat incessant? Sabem que és el component més actiu de la biosfera? Que acull entorn de la quarta part de la biodiversitat terrestre superficial?
El sòl sosté la major part de la vegetació i la fauna terrestre –silvestre o domèstica– i, per tant, ens sosté a nosaltres. Però la major part de la diversitat d’éssers del sòl no la veiem. I és, en gran part, desconeguda fins i tot per a la ciència del sòl, l’edafologia. Com que els seus habitants són generalment microscòpics, rarament són esmentats, ni susciten cap mostra d’admiració en una societat massa desvinculada de la terra. El primer i únic informe sobre l’estat de la natura a Catalunya (2020), no deia res de l’estat de la biodiversitat o fertilitat dels sòls.
El primer mapa de sòls de Catalunya no fou publicat fins al 2019, a una escala que resulta inútil per a la planificació urbanística o agrària (1:250.000). La manca de mapes de sòls a escala útil per a la planificació (1:5000) ha estat una de les raons que han propiciat que fossin ignorats i destruïts alguns dels millors sòls agraris del país. I no és pas per manca d’edafòlegs, ja que l’escola del Dr. Porta de la Universitat de Lleida ha format generacions d’edafòlegs que han treballat en molts altres països del món.
La part més fràgil del sòl és l'humus, una matèria delicada i misteriosa, d’etimologia reveladora
Una manera d’acostar-nos a la realitat física del sòl humífer és entendre com es forma. Les restes vegetals i animals que es dipositen al sòl, siguin mortes o en procés de morir, es descomponen en una gran diversitat de molècules: midons, proteïnes, sucres, hidrats de carboni, aminoàcids, etc. les quals es descomponen, al seu torn, en molècules cada cop més petites pels innombrables microorganismes del sòl.
Una cullerada de sòl sa conté un nombre més gran de bacteris, fongs i altres microbis que tots els éssers humans que ara mateix vivim al món. Per mitjà de processos complexos, totes les substàncies utilitzables són extretes pels microorganismes i es tornen a posar a disposició de les plantes. Una vegada han esgotat tot allò que podien aprofitar, resta un conjunt format principalment de molècules de carboni molt grans: l’humus, que pot perdurar segles o fins i tot mil·lennis, mentre les condicions no canviïn.
La transformació de la matèria orgànica en humus, la humificació, ocorre naturalment en tots els sòls sans: incrementa la porositat, reté humitat, facilita una bona estructura del sòl, incorpora oxigen i crea un ecosistema adient perquè tots els organismes del sòl visquin a plaer. L'humus estable, amb àcids húmics, difícilment solubles, és un teixit esponjós que pot contenir fins al 90% del seu pes en aigua, que és vital per a molts éssers. Un sòl húmic roman humit durant setmanes, a diferència d’un sòl que no en contingui, que s’asseca en pocs dies. Durant el procés d'humificació, les comunitats de bacteris i de fongs secreten substàncies mucilaginoses que configuren una estructura grumollosa al sòl, amb una olor perfumada particular.
Com que l'humus té una càrrega elèctrica negativa, molts dels nutrients que les plantes necessiten per viure s'hi adhereixen, com ara l'amoni, el calci, el magnesi i el fòsfor, i evita que la pluja o l’escorrentiu els eliminin. D’aquesta manera, quan les arrels de les plantes s’endinsen en el sòl, poden absorbir els nutrients que sosté l’humus, que es manté com una font d'adob d'alliberament lent. A més, l’humus atrapa substàncies tòxiques, com ara metalls pesants, o l’excés de nutrients, i evita que s'alliberin i contaminin els éssers vius que en depenem. De fet, els sòls húmics executen un ventall meravellós de funcions vitals, pel bé de la biosfera, sense cap cost, només a canvi de ser respectats, de què no les interferim.
Som conscients que el sòl ferm per on caminem és un teixit viu que manté una activitat incessant?
En terrenys planers o en pendents suaus dels nostres paisatges, la capa de sòl humífer rarament supera els dos pams. En molts dels pendents forts mediterranis, el sòl humífer no arriba al gruix d’una mà. Només als sòls dels raiguers i fondals se n’acumula més gruix, sobretot en el domini dels boscos caducifolis. La capa de sòl humífer, tant valuosa com fràgil, s’ha malmès sota d’edificis o infraestructures, o s’ha empobrit enormement en la majoria dels conreus i pastures sotmesos a pràctiques intensives, amb fertilitzants químics i pesticides agressius, que cobreixen entorn de la tercera part de Catalunya.
La destrucció dels sòls agraris humífers, resultat d’unes pràctiques transgressores, desvinculades dels cicles naturals, pot reflectir la destrucció d’un altre humus més profund de la nostra societat, l’humus moral i ètic, que escampa la sindèmia de la tecnocràcia?
La natura, com a mare i com a mestra, quina esperança ens aporta? Ens ensenya que quan s’acaben les agressions als sòls, i quan es donen les condicions propícies, l’humus es regenera, més o menys ràpid, segons les condicions climàtiques del substrat i segons si hi col·laboren o no altres éssers, siguin humans o no, com ara els grans herbívors. La destrucció de l’humus no és irreversible ni definitiva, es pot restablir. Amb saviesa familiar o comunitària, l’agroecologia, la permacultura o la ramaderia extensiva poden donar respostes regeneradores, tal com exposa l’inspirador documental Kiss the ground (2020). Si volem restablir un vincle saludable amb la pell nodridora de la Mare Terra una certesa s’imposa: hem de recuperar la consciència que som part d’ella, i que ens cal respectar, regenerar i restaurar la fertilitat dels sòls que ens sostenen.
Immersos en un col·lapse cognitiu, preservar les certeses que ajuden a seguir tocant de peus a terra és més necessari que mai. Només així podrem escapar de la hipnosi de les realitats virtuals, per actuar i viure amb realisme, guiats per les virtuts essencials, humilment, aturant nous projectes destructius de sòls fèrtils i restaurant tots aquells sòls malmesos, ferits i degradats que sigui possible.
