Tots som l'ACA (per José Luis Gallego)

A mesura que el canvi climàtic vagi agafant força, gestionar l'aigua a Catalunya esdevindrà una tasca cada vegada més problemàtica i complexa. Els escenaris amb els que treballen els experts coincideixen a assenyalar un horitzó ple d'interrogants a l'hora de garantir l'accés al recurs per a satisfer amb normalitat els actuals usos. Gestos als que avui no donem cap valor, com el fet comú i quotidià d'obrir l'aixeta de casa i que ragi aigua fresca i potable a tothora, potser demà assoliran un ordre més alt en la nostra escala de valors. Les autoritats ambientals estan certament preocupades davant la situació actual. El darrer comunicat de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) establia de manera contundent que Catalunya, independentment del fet que puguin produir-se pluges aquesta primavera, ha d'assumir un escenari de sequera per a aquest 2007. Tanmateix, aquest escenari pot generar problemes seriosos per satisfer de manera adequada les demandes d'aigua per a la major part dels usos, inclòs l'abastament de poblacions, en moltes de les conques hidrogràfiques i sistemes de gestió de recursos arreu del territori. Poca broma doncs. En la mateixa nota de premsa l'ACA informava sobre la necessitat de informar tothom sobre la gravetat del problema que suposa la disminució alarmant de les nostres reserves, conscienciar i educar la gent per modificar-ne hàbits i actituds per practicar un consum molt més responsable basat en l'estalvi. I és que l'ACA som tots. Aquest consum responsable del recurs, basat en l'estalvi o la reutilització, entre d'altres mecanismes per a optimizar-ne els usos, no és pot implantar per decret. Ningú no pot posar un mosso darrera cada aixeta, cada cortina de bany, cada cisterna de vàter ni cada jardí. Tots hem de convertir-nos en gestors responsables de les reserves del país. Tots hem de pensar en l'aigua que ens resta a Sau, Susqueda, La Baells i la resta de embassaments abans de destinar-la segons a què. Cal que pensem més enllà del nostre dipòsit o del nostre pou, de l'aigua que arriba al nostre barri o al nostre poble. Aquí si venen maldades patirem tots. És per això que hem de sumar restant. Prohibit malbaratar. Haurem de restar atents al que ens vagi arribant de l'ACA i del SMC (Servei Meteorològic de Catalunya) sobre l'aigua que tenim i la que ens ha d'arribar. Però cal que comencem a actuar ja. Ens hem de posar el barret de la sequera a partir d'ara. Si, ja ho sé que aviat tindrem una nova dessaladora a l'Àrea Metropolitana i que molts diuen que amb això ja no patirem mai més, però deixeu-me que us digui una cosa, aquesta mentalitat és precisament la que ens ha portat on som. La solució al problema de l'aigua a Catalunya no resideix a incrementar l'oferta sinó en gestionar millor la demanda. I aquesta millora en la gestió, que ha de ser necessàriament individual, íntima, domèstica, i que mai podrà ser política (els polítics no en tenen de varetes màgiques) passa indefugiblement per l'estalvi. Estalvi, que no vol dir passa set. Estalvi, que no ha de suposar la renúncia a cap servei imprescindible. L'estalvi en l'ús de l'aigua és l'aplicació de totes aquelles mesures que, basades en el sentit comú, la responsabilitat i la solidaritat, ens poden permetre gaudir d'ella sense malmetre el dret dels altres a fer-ho: ni els que conviuen ara amb nosaltres, ni els que estan encara per arribar-hi. Siguem l'ACA. Parlem-ho a casa, amb els nostres veïns, amb els companys de feina. Estenem el missatge: aquest any ens tocarà patir, és més que probable que si, però si comencem a previndre-ho ara tot serà molt menys greu. Tenim el clima que tenim. Som on som, no podem agafar el país i anar-nos a Escandinavia per posar-lo entre Suècia i Noruega. No, estem aquí i aquí romandrem per sempre, a l'anomenada 'zona zero' del canvi climàtic pel que fa la sequera i l'augment de temperatures. A partir d'ara ens haurem de relacionar d'una altra manera amb l'aigua, i contra més siguem en acceptar-ho i menys triguem a fer-ho millor ens anirà a tots. Salut i pluja.