28/07/2005 - 00:00
Hi ha pocs sentits tan subjectius i difícils de mesurar com l'olfacte. D'entrada, sembla que ens posaríem més o menys d'acord en allò que fa molta ferum. Ara bé, a partir d'aquí seria complicat acordar nivells de benestar olfactiu que satisfessin totes les exigències i preferències de nàpia.
L'estiu és època d'efluvis. Podem assumir que la gran majoria evitem ara, encara més, de passar a prop dels contenidors. Però no a tothom li molesta per igual l'olor de les cremes solars a la platja, la suor del turista, el perfum o el fum. La ciutat és plena d'olors i pudors assumides. Sortim fora i flairem l'aigua estancada als pantans i rieres, els fems dels camps i, per narius fines, algun subtil rastre al bosc de benzina de quad o restes més orgàniques del pas d'altres.
Sembla que els catalans som d'aquests del nas fi. L'Ajuntament de Barcelona posa en marxa una ordenança que permetrà sancionar els qui passegin en roba de bany exhibint, entre d'altres, les seves olors corporals de forma directa.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge treballa en un Avantprojecte de llei contra la contaminació odorífera, pioner a Europa. La llei preveu la regulació segons unitats olfactives, perquè -segons es diu a la seva web- la diversitat de substàncies que poden generar una olor i les baixes concentracions a què poden produir sensació olfactiva fan inviable una limitació compost a compost. Per tant, allò que pot donar un valor objectiu de la molèstia generada són les anomenades unitats d'olor. La nova Llei també preveu la declaració de Zona d'Olor de Règim Especial.
Si estudiem bé l'abast i impacte d'aquestes iniciatives ens adonem de fins a quin punt el problema és seriós. Deixant de banda l'anècdota, el cert és que podríem trobar força casos i recents d'instal·lacions que han hagut de tancar o que, senzillament, no s'han arribat a fer fonamentalment per un problema de nassos.
És ben sabut que l'àrea metropolitana de Barcelona té un problema de capacitat de gestió de la matèria orgànica sobretot per les dificultats de trobar emplaçament per a plantes de compostatge i ecoparcs. Juntament amb els abocadors i les presons, són les instal·lacions que més rebuig, instàncies, queixes i denúncies generen entre els veïns.
No és, doncs, cap banalitat mirar de regular les emanacions oloroses, mesurant-les, tipificant-les i exigint tecnologies, filtres o models de construcció que en redueixin l'impacte a les instal·lacions on se'n poden originar.
L'estiu és època d'efluvis. Podem assumir que la gran majoria evitem ara, encara més, de passar a prop dels contenidors. Però no a tothom li molesta per igual l'olor de les cremes solars a la platja, la suor del turista, el perfum o el fum. La ciutat és plena d'olors i pudors assumides. Sortim fora i flairem l'aigua estancada als pantans i rieres, els fems dels camps i, per narius fines, algun subtil rastre al bosc de benzina de quad o restes més orgàniques del pas d'altres.
Sembla que els catalans som d'aquests del nas fi. L'Ajuntament de Barcelona posa en marxa una ordenança que permetrà sancionar els qui passegin en roba de bany exhibint, entre d'altres, les seves olors corporals de forma directa.
El Departament de Medi Ambient i Habitatge treballa en un Avantprojecte de llei contra la contaminació odorífera, pioner a Europa. La llei preveu la regulació segons unitats olfactives, perquè -segons es diu a la seva web- la diversitat de substàncies que poden generar una olor i les baixes concentracions a què poden produir sensació olfactiva fan inviable una limitació compost a compost. Per tant, allò que pot donar un valor objectiu de la molèstia generada són les anomenades unitats d'olor. La nova Llei també preveu la declaració de Zona d'Olor de Règim Especial.
Si estudiem bé l'abast i impacte d'aquestes iniciatives ens adonem de fins a quin punt el problema és seriós. Deixant de banda l'anècdota, el cert és que podríem trobar força casos i recents d'instal·lacions que han hagut de tancar o que, senzillament, no s'han arribat a fer fonamentalment per un problema de nassos.
És ben sabut que l'àrea metropolitana de Barcelona té un problema de capacitat de gestió de la matèria orgànica sobretot per les dificultats de trobar emplaçament per a plantes de compostatge i ecoparcs. Juntament amb els abocadors i les presons, són les instal·lacions que més rebuig, instàncies, queixes i denúncies generen entre els veïns.
No és, doncs, cap banalitat mirar de regular les emanacions oloroses, mesurant-les, tipificant-les i exigint tecnologies, filtres o models de construcció que en redueixin l'impacte a les instal·lacions on se'n poden originar.
