Universitat a preu insostenible

El Consell Interuniversitari de Catalunya, integrat pel Departament d'Educació i Universitats, per les universitats catalanes i per diversos representants de la societat civil i dels sindicats, acaba de manifestar el seu acord amb les noves taxes acadèmiques per al curs vinent, proposades pel mateix Departament. Abasten una forquilla que va dels 9,69 euros per crèdit (estudis amb grau d'experimentalitat 1, com dret o filologies), fins als 14,08 (estudis amb grau d'experimentalitat 4, com enginyeries o medicina). Això significa que un estudiant de primer, de segon o de tercer pagarà, de mitjana, entre 580 i 850 euros el curs vinent, segons la carrera i el nombre de crèdits contractats. Alguns sectors van expressar la seva incomoditat al plenari del Consell per uns preus que consideraven massa elevats. De fet, són insosteniblement baixos i, sobretot, mal escalats. De mitjana, un estudiant paga a la universitat pública catalana entre 50 i 70 euros al mes, o sigui l'equivalent a un parell o tres de sopars mensuals amb els amics. Per a moltes famílies, deixar de pagar el col·legi quan el fill ingressa a la universitat és un alleujament econòmic. Ja es veu que això és un contrasentit. En termes d'accés a la cultura, això és un disbarat perquè on realment es forma la ciutadania no és a la universitat -que prepara professionals , sinó a l'escola primària i secundària, que són feliçment obligatòries per a tothom, però més cares que la universitat pública. En termes de justícia social també ho és, perquè a la universitat paga el mateix un fill d'aturat que un fill de potentat. I ho és, encara, en termes d'eficiència acadèmica, perquè amb aquests preus la universitat passa moltes estretors. Què cobreixen aquests preus, doncs? Una enquesta recent ha posat de manifest que la majoria d'estudiants d'una determinada universitat pública catalana creuen que amb aquestes tarifes es cobreix entre un 40 i un 70% del cost total, és a dir que els estudiants es pensen que paguen la meitat o tres quartes parts de l'import de l'ensenyament que reben. La realitat dista molt d'aquesta percepció: no paguen ni el 20%. El crèdit amb grau d'experimentalitat 1, costa en realitat uns 50 euros, no pas 9,69, mentre que el crèdit amb grau d'experimentalitat 4 surt per uns 80, prou més que 14,08. Altrament dit: els estudiants de les universitats públiques catalanes, siguin pobres o rics, paguen entre un 15 i un 17% de les prestacions acadèmiques que reben. Només entre un 15 i un 17%... I el cas és que molts no poden fer o acabar una carrera per raons econòmiques. Això és així perquè el que resulta realment onerós per a un jove és el cost d'oportunitat, és a dir el lucre cessant que representa estudiar pagant, ni que sigui poquet, sense poder guanyar-se la vida treballant. Llegeixo a la Wikipèdia: 'Ha cursat un any de Dret i dos d'Econòmiques a la Universitat de Barcelona. Segons ell mateix, abandonà la carrera per no poder estar estudiant i treballant alhora'. És la biografia de l'actual Ministre d'Indústria i canditat a la Presidència de la Generalitat, José Montilla... Un cas eloqüent entre milers de semblants. La situació actual és manifestament insostenible. Els fills de família opulenta o simplement benestant, que no necessiten treballar, van a la universitat pagant una misèria; a l'altre extrem, la universitat també costaria aquesta mateixa misèria als fills de les famílies humils, però no hi poden anar perquè necessiten un sou a final de mes. L'actual generosa subvenció als benestants (entre un 83 i un 85% del cost dels estudis, no ho perdem de vista) procedeix de la recaptació fiscal, naturalment, o sigui dels impostos pagats per tothom, amb l'expressa inclusió dels pobres que no poden enviar-hi els fills. I entremig, és clar, una diversificada gamma de situacions intermèdies. En tot cas, és cert que els estudiants benestants són finançats per la gent amb escassos recursos. La Generalitat de Catalunya fa una aportació econòmica molt important a la universitat pública, però aplicada de forma francament millorable. Les universitats es carreguen de massa estudiants que es miren la prestació acadèmica amb el desmenjament de qui compra una cosa de poc preu. Alhora, aquestes mateixes universitats no acullen molts joves intel·lectualment capaços que han de treballar per viure. I, finalment, amb el 14-17% que recapten amb les matrícules i amb la resta que reben de la Generalitat, aquestes angoixades universitats públiques ofereixen crèdits a un preu real de 50-80 euros que encara és menys del que caldria per a prestar els serveis d'excel·lència que voldrien, podrien i haurien d'oferir. Això és insostenible. El govern podria donar una certa subvenció genèrica a les universitats públiques per tal que el cost de la matrícula fos de 2.500-4.000 euros per estudiant i curs (en comptes dels 3.500-5.000 euros que realment costa i sobretot en comptes dels 580-850 que ara paguen els estudiants) i destinar la resta dels mateixos recursos que actualment aporta (entre 3.000 i 4.200 euros per estudiant i any) a una política de beques i salaris per a estudiants. Els benestants pagarien a preu públic -no de regal públic, com ara els estudis que reben i poden pagar, és a dir 2.500-4.000 euros anuals (200-350 euros al mes, el preu d'una escola secundària privada o fins concertada), mentre que els econòmicament més necessitats podrien rebre beques i ajuts complementaris realment substanciosos, tal com ja passa en alguns països de la nostra Unió Europea. Les universitats, tot comptat i debatut, també podrien disposar de més recursos, perquè la recaptació final total podria ser una mica més elevada que l'actual (prou falta els fa, tot i que també tenen molt a millorar en termes d'incrementar la seva eficiència). Per al curs vinent, la Universitat Politècnica de Catalunya començarà a reflectir en la seva facturació als estudiants les realitats percentuals expressades anteriorment. És un primer pas. Un primer i modestíssim pas per tal que alguns benestants comencin a envermellir en saber que, entre tots, li paguem la carrera al fill. O perquè uns altres de més modestos sàpiguen que, entre tots i bé que de manera encara molt imperfecta, fem possible que seu fill tingui estudis superiors. És un primer i del tot insuficient petit pas, però en la bona direcció, em sembla. En caldran molts altres de prou més agosarats. O els fem, o la insostenibilitat econòmica s'empararà del nostre sistema universitari públic. La inequitat social ja se n'ha emparat.