En aquests moments en què el país està postrat i sembla haver entrat en decadència, hi ha dos tipus d'actituds possibles. Una és creure en aquest diagnòstic i, com el condemnat a mort, asseure's a esperar el final. L'altra és començar a dubtar de si realment tot va tan malament com diuen. Personalment m'estimo més la segona opció. Per això he comprat i he llegit el llibre de Ramon Tremosa Catalunya, País Emergent.
Es tracta d'un assaig remarcable perquè demostra amb dades que, en el context de la globalització, Catalunya té més per raons per mirar el futur amb optimisme, que no pas al contrari. L'euroregió que va del sud d'Espanya fins al Midi, i que té a Barcelona en el centre, configura un sistema de ciutats que se situa en el número 11 del rànquing mundial pel que fa al PIB, superant de lluny el hinterland -o megaregió per utilitzar els termes del llibre- de Madrid, que està en el lloc 39. No som perifèria, sinó centre d'un indret clau en avantatges logístics, i en conseqüència la logística és la nostra gran esperança. D'aquest fet se'n deriva la potenciació del sistema portuari i aeroportuari català que, naturalment, ha d'anar acompanyada d'un impuls no menys important de les infraestructures viàries i ferroviàries.
Fa poc ha aparegut un breu document intitulat El país que volem, les infraestructures que necessitem. N'és autor el secretari per a la Mobilitat, Manel Nadal, que coincideix amb els plantejaments de llibre de Tremosa: ens estem jugant el futur amb les infraestructures. Nadal vincula l'avenç en trens i carreteres amb la millora de les condicions de vida de la ciutadania i subratlla, amb encert, que aquest tema ha deixat d'estar en mans d'economistes, polítics i empresaris per convertir-se en una preocupació quotidiana per a qualsevol persona. Si de Tremosa m'agrada la solidesa dels arguments i, molt especialment, la inoculació que fa en el lector del virus de la il·lusió, del text de Nadal en destacaria la sincera voluntat de situar les infraestructures en el camp de l'acció urgent.
L'un liberal i l'altre socialista, Tremosa i Nadal coincideixen en un altre punt: el rebuig de la cultura del No, que consideren perniciosa. Nadal recorda, per exemple, com el va colpejar la lectura d'una pancarta a la carretera que deia "No a tot". Tanmateix, Tremosa va més lluny i dedica unes ratlles a la teoria del decreixement i fa referència al seu més destacat defensor, el francès Serge Latouche. L'autor de Catalunya, país emergent defensa, en contraposició, la "capacitat humana per a superar els reptes que se li posen per davant, fins i tot els mediambientals".
Tremosa relaciona d'alguna manera la cultura del No a la teoria del decreixement. Però jo penso que aquesta cultura tal com s'expressa avui en dia en alguns casos -que no en tots- és també contrària al decreixement. I ho és en el sentit de la pancarta que cita Nadal: el nihilisme més absolut, incapaç de construir res. Perquè el decreixement, com a alternativa que encara no ha governat -per dir-ho en llenguatge polític- ho té tot per fer.
La generació de riquesa, el comerç, la millora de les comunicacions i dels transports són, agradi o no, més certes davant el gruix de la comunitat, que no pas les especulacions sobre un món diferent, que potser seria millor, però que ningú veu clar com pot substituir el que coneixem. El sofert viatger de la RENFE vol que no s'espatlli el tren però sovint no té temps de qüestionar res més. Se sent víctima de l' ineficiència d'una companyia, difícilment de les disfuncions d'un sistema econòmic.
(F)
Com tot model hegemònic el capitalisme globalitzat té un imaginari sòlid que funciona, malgrat els problemes, perquè ha aportat moltes solucions. A Catalunya li està donant l'oportunitat d'especialitzar-se com a país exportador i convertir-se en un escenari logístic de primera magnitud. Qui no desitgi un país poblat de polígons industrials haurà de trobar mètodes més sofisticats que la pancarta. Actualment, a Europa, els màxims defensors de l'antiglobalització -insisteixo, que no són els del No- estan a l'extrema esquerra i a l'extrema dreta. És un greu problema perquè tot discurs dominant, o que aspiri a ser-ho, ha de tenir una base lliure d'extremismes. Aleshores comença a adquirir la capacitat de situar-se en un espai de centralitat, el que els anglosaxons anomenen mainstream.Un error comú és creure que la centralitat passa per l'asèpsia i la vacuïtat del discurs. No és veritat. El centre és l'espai de l'acceptació majoritària d'allò que sembla normal i raonable. Ara bé, no té perquè estar sempre ocupat pels mateixos continguts. Per exemple, fumar tabac estava abans en el centre però ara jo no. El procés funciona amb costums, identitats, idees, etc. Qui vulgui fer entrar algun d'aquests elements en l'àmbit central haurà de demostrar molt més que no pas aquell que ja té el seu material dintre.
Després del Congrés de CDC, La Vanguardia li ha formulat algunes preguntes a Felip Puig sobre el destí del partit i ell ha contestat que no hi ha cap deriva radical sinó una aposta sobiranista. En contrastar ambdós elements, Puig està empenyent el segon concepte cap al centre. La feina de Puig acaba de començar. Els sobiranistes han d'explicar a la societat perquè ser només català és millor que ser català i espanyol, cosa que no han fet mai. Per la mateixa raó, Latouche no destronarà de moment Tremosa i Nadal. No són ells sinó el francès qui rebrà un interrogatori complet.
