Em temo que massa persones viuen per aproximació. Se'ls desacobla el que tenen amb el que poden, el que volen amb que poden voler. I, sobretot, no saben què han de fer per poder voler el que volen. A partir d'aquí, la insatisfacció està servida. Segurament per això, ara que tots tenim tant, la majoria troba que no té prou. Devem ser la generació amb més possessions i serveis a l'abast de tota la història i, alhora, amb més sentiment de frustració.
Els infants reben regals constantment. Reis, el sant o l'aniversari ja no són dates esperades amb candeletes. Les joguines, sofisticadíssimes, s'acumulen a les prestatgeries sense haver generat grans il·lusions. Em refereixo als nostres infants, perquè al món hi ha milions de criatures que encara somnien amb aquella modestíssima joguina concreta que mai no tindran. O amb coses molt menys lúdiques, perquè la seva principal aspiració és no passar ni fred ni gana. Però és entre aquests oceans de pobresa on sobreneda la felicitat, només cal mirar-los els ulls.
Aquesta angoixa carencial és l'estratagema de què es val el sistema per tenir-nos en estat de permanent vigília volitiva. Una perversitat.
Els occidentals som rics pobres. Rics desacoblats que se senten desposseïts de quasi tot el que desitgen, que és quasi tot el que no necessiten. No és un sentiment imaginari. És una sensació ben real, perquè el context ens aboca a experimentar-ho així. Ens angunieja realment el que ens neguiteja no tenir. Aquesta angoixa carencial, justament, és l'estratagema de què es val el sistema per tenir-nos en estat de permanent vigília volitiva. Una perversitat.
La sacralització del creixement econòmic ve d'aquí. Per continuar podent voler el molt que no podem tenir hem de consumir insaciablement, a fi d'incrementar imparablement una facturació que no porta enlloc. Una bona bestiesa. I si miréssim de plantar-nos? No seria gens fàcil. Però potser seria l'única sortida. Ja n'hi ha que comencen a fer-ho, em sembla.
Imatge: Campanya de l'ONG 'People in need'.
